Tagore de referent

En els començaments del mes de gener de 1924, La Veu de Catalunya publicava un article de Cambó que acabava recordant una crida a la ciutadania de qui en fou el primer director, l’advocat Narcís Verdaguer: «Serveu la màxima dignitat, dintre la màxima serenitat». I ben al costat, reproduïa, en català, la carta de renúncia de Rabindranath Tagore al títol de cavaller que li havia concedit la Corona anglesa. L’origen de la renúncia de l’escriptor bengalí era motivada per la matança de l’exèrcit britànic en el Panjab (colònia aleshores del Regne Unit). Va ésser l’any 1919, i cal suposar que la carta havia estat escrita molt abans que La Veu se’n fes ressò. Tanmateix, i atenent als moments crítics que afrontava Catalunya, era d’actualitat absoluta i suposava un missatge d’alerta a la societat catalana i, més concretament, als escriptors i a l’estament intel·lectual. La dictadura de Primo de Rivera s’havia acarnissat amb Catalunya. Amb les organitzacions anarquistes, sobretot, i amb la llengua pròpia. A Cambó no el preocupava gaire la repressió de l’anarquisme, però la de la llengua sí. El 18 de setembre anterior, el general colpista havia decretat la prohibició de parlar en català en els actes públics i l’obligatorietat de redactar la documentació oficial en castellà. Era una de tantes agressions a la dignitat del país, així que les paraules de Tagore des de les pàgines de La Veu eren un clam a la rebel·lia cívica. I què deia Tagore...? El següent: «El temps és vingut en que les insígnies honorífiques fan ressaltar la nostra vergonya pel contrast amb l’estat d’humiliació en el qual estem i, per la part meva, desitjo romandre despullat en tota marca de distinció especial al costat d’aquells compatriotes meus que han patit ultratges (···) Tals són les raons doloroses que m’han contret a pregar a vostra excel·lència de rellevar-me del meu títol de cavaller que jo havia tingut l’honor d’acceptar». Tagore s’inspirava en el referent de Zola en el cas Dreyfus. Zola va representar la connexió de l’intel·lectual amb les organitzacions de l’esquerra emergent. De manera xocant, si tant voleu, Cambó els assumia. En temps difícils, com ho eren aquells i ho són els d’ara mateix, l’escriptor no pot defugir la responsabilitat amb el poble que el nodreix creativament. Domènec Guansé, l’any 1924, ho expressava amb claredat a la Revista de Catalunya: «Els escriptors d’ara (···) obliden que tota la literatura que no vibra amb el ritme de la sang és una literatura morta». I els d’ara mateix, ens preguntem nosaltres...? S’elabora una literatura de temàtica viva, és innegable. Però estem orfes de zolanisme, de tagorisme. A les Illes Balears, en concret, Pepé i Vox, ens arraconen la llengua, reinterpreten la història, afavoreixen un capitalisme voraç que empobreix els més pobres. I Tagore no és entre nosaltres. On és aquest intel·lectual que amb la seva veu esdevé un cop de baula a la porta de les cases dormides? A la ciutat d’Amritsar hi ha el Jallianwala Bagh, un monument memorialista en homenatge a les víctimes de 1919. La dignitat és sinònim de vida. I aquesta referència ens porta a casa: demà farà anys de l’assassinat d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar a mans d’un escamot feixista. Un crim execrable. Doncs sapigueu-ho: a cada aniversari les afusellem novament, mentre continuï en peu el monument de la Feixina.