Un segle enrere

Diumenge va fer un segle de la inauguració de la Casa del Poble de Palma. Havia estat costejada per Joan March, així que en fer-s’hi present, entorn de les nou del matí, la banda de música el va rebre amb un pasdoble. S’ho havia guanyat. Les societats obreres en pagaren, del solar, dues mil pessetes, i el pressupost de l’edificació va superar el mig milió. És evident que el financer no va reparar en les despeses, cosa que remarca encara més la singularitat de l’entesa. El primer president de la institució va ésser Llorenç Bisbal, un referent indiscutible de l‘obrerisme. March i Bisbal tenien un únic punt en comú, el pragmatisme. Tot i això, l’expressaven de manera ben diferent. March era audaç, Bisbal assenyat. La donació de la Casa del Poble suposa, per a March, la culminació del procés d’aproximació als moviments socials d’esquerra, un fet tan insòlit, atesa la seva trajectòria, com admirable en termes d’anàlisi política. Les revoltes per les subsistències entre 1917 i 1919 acusen a March d’especular amb les matèries primeres. Aleshores, la seva resposta a les crítiques va ésser espectacular: fundà el diari El Día i, des del Partit Liberal, absorbí en bloc la gent jove i més capaç del Centre Regionalista de Mallorca. A Guillem Forteza, que n’era el president, el farà batlle de Palma i li encarregarà el projecte de la Casa del Poble, entre molts d’altres, algun dels quals tan contestat com el de la fàbrica d’adobs químics de Portopí. Fins aleshores, el Centre Regionalista representava l’intent més vigorós d’autogovern de la burgesia empresarial i universitària. March el va escapçar d’arrel. Ni Estelrich, els anys de la República, ni Melià en la Transició aconseguiren reconstruir-lo. Tampoc, ara, des del PI se’n surten. Les relacions de March amb el socialisme no foren tan absorbents com amb el regionalisme, perquè Bisbal va tenir cura d’impedir-ho. El propi Bisbal va oposar-se a Joan Montserrat i Parets, quan aquest impulsava un pacte dels socialistes amb els liberals per tal d’acabar amb el maurisme. Hi era March rere la proposta...? Probablement. En qualsevol cas, March i Bisbal no feien volar coloms, així que tot acord era possible. La fàbrica d’adobs esmentada va suposar un atemptat ecològic de força magnitud. Tanmateix, va donar feina a prop de mig miler d’obrers quan les altes xifres d’atur eren força preocupants. Un altre objectiu compartit era el d’arraconar l’anarquisme. Tant Bisbal com March observaven en preocupació Barcelona. La vaga de La Canadenca (1919) havia catapultat la CNT, no endebades, entre altres guanys i també força dolor, com n’és demostratiu els milers de detinguts, va aconseguir que s’implantés la jornada laboral de vuit hores. Bisbal aspirava a mantenir l’hegemonia socialista a Mallorca, March volia parar els peus a un anarquisme que sabia indomesticable. La Casa del Poble va ésser el fruit de molts de pactes a porta tancada. March, en el discurs d’inauguració, va maquillar-los de lirisme. I va equivocar-se. «Aquest edifici viurà anys com talaia vigilant dels drets dels treballadors». Va afirmar-ho talment. I (prenguem-ne nota!) és possible que fos l’única vegada en la vida que va equivocar-se. Racionalista com era, no feia cas als mals auguris. Mal fet! Aquell 21 de gener havia mort Lenin. Vulgues no vulgues, ja planejava la tragèdia pel carrer de Reina Maria Cristina, 25.