TW
7

El que ens cal als Països Catalans és fer un Cop de Llibertat. Quan érem a punt de fer-lo, Puigdemont es va arronsar. Li va mancar coratge. Li va mancar tenir confiança en els seus, en el seu poble, en ell mateix i en el poder democràtic de les urnes del país. Aquell dia va declarar la Independència, però als pocs segons li va caure a sobre el sentit esbiaixat de la responsabilitat política. Mala jugada. Ho entenc, encara que en un principi ho vaig criticar durament. Acabàvem de perdre una oportunitat que potser tardaria molt a tornar-se a presentar. I així ha estat.
Per això penso que seria bo, i segurament decisiu, fer de bell nou un Cop Alegre de Llibertat sobre la taula. Cívic, polític i pacífic.

No concep mai cap acció personal que no sigui pacífica. Potser caldria, per tal de fer-ho amb tots els ets i uts, convocar un referèndum popular dirigit a proclamar la nostra independència i a convertir-nos en una nació veritablement lliure. D'acord, endavant. Per la llibertat, ja sigui individual o col·lectiva, cal, si cal, entregar la pròpia vida. De què serveix una vida sotmesa i subjugada? Ho experimentem cada dia des de fa segles. De manera molt especial, en el meu cas, amb la llengua. Això de no poder fer ús de la llengua pròpia les 24 hores del dia no ho entendria ningú amb dos dits de front. Però nosaltres hi hem posat call i ens resignem a tal injustícia i a tal indignitat. L'Estat espanyol és una espasa de Damocles lingüística sobre el nostre cap que no para d'amenaçar-nos. Encara que només fos per aquesta qüestió, el Cop de Llibertat és de tota excusa i raó. Només els nostres lingüicides carregats d'odi es priven de veure-ho i d'acceptar-ho. Mentrestant van perpetrant el seu crim inacabable en la nostra cara estupefacte, de manera visceral i absolutament insensible a la nostra identitat històrica i actual.