S’ha de saber escriure molt i bé per escriure aquesta crònica múltiple tan farcida de patiments i tragèdies, i esperances, humanes: futur incert, morts massa ràpides, prematures, inesperades, desgràcies i malalties que les circumstàncies adverses prolonguen en el temps i l’espai d’un indret que ens toca de molt a prop.
Aquesta és una obra magistralment barrejada de connotacions i d’influències profundament realistes i literàries alhora. Al mateix temps hi predominen els caires artístics d’on s’ha alimentat la nostra generació mallorquina dels anys setanta. Tots l’hem viscuda, però ningú tan bé i encertada com Antoni Vidal Ferrando l’ha sabut dibuixar: no només en sentit poètic, sinó també màgic, pictòric i cinematogràfic. Ell mateix ha manifestat sovint la seva admiració per Fellini, i jo hi veig, així mateix, Buñuel i Goya. I, sobretot, molt, molt i molt, Federico García Lorca. I Blai Bonet, i García Márquez, i pinzellades de Boris Vian i d’Stefan Zweig.
A mi no m’ha quedat més remei, sortosament, que llegir tots i cadascun dels llibres que ha publicat l’amic Antoni Vidal Ferrando, perquè ell mateix me’ls ha dedicat i regalat a mesura que han anat sortint. Les llunes i els calàpets l’he hagut de llegir tres vegades, perquè són tres les reedicions que se n’han fet, i tres les vegades que me’ls ha enviat a casa per a la meva alegria i el meu gaudi. Moltes vegades més l’he rellegit perquè sempre he agraït profundament la Gran Literatura. En aquesta vida, la sort és tenir bons amics. Amb n’Antoni Vidal Ferrando, ni personal ni literària, no em posaré mai cabal.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.