Josep M. LlauradóPalma27/06/24 0:30
TW
0

He vist que Matt Kennard, autor de L’extorsió. Un reporter canalla contra l’elit nord-americana, cita a Raoul Vaneigem, que ja és citar. El primer s’ha fet famós amb aquest llibre, una crítica magníficament documentada del poder de les elits dels Estats Units per fer la seva per mitjans pacífics o violents (en aquest cas, emprant l’exèrcit pagat pels ciutadans d’aquell país), i el segon, tot al contrari: tingué un moment de fama fa més de cinquanta anys, quan escriví el Tractat del saber viure per a l’ús de les joves generacions, el 1967, i prou. El primer, després d’una jove carrera acadèmica del màxim nivell, col·labora amb el Pulitzer Center (no ha obtingut cap premi amb aquest nom, com expliquen moltes ressenyes, encara), i la comparació no pot oblidar que cal felicitar Vaneigem (autor d’altre títol magnífic: Res no és sagrat, tot pot ser dit) perquè allò que digué fa més de cinquanta anys pot ser llegit per tothom, especialment pels joves, com una descripció perfecta... del present! ¿Què és si no un relat que resumeix la situació social parlant d’alienació i desil·lusió, cultura del consum, necessitat de desobediència i resistència, crisi ecològica i l’autonomia personal com a únic estri de solucions?

Kennard ha arribat a conclusions similars, després d’entrevistar a diplomàtics i dirigents d’arreu, afegint que la mania dels nord-americans per controlar sociològicament el món (el que anomena «narcisisme corporatiu») prova que no s’ha avançat gaire i hem perdut aquests llargs anys. Després de passejar, professionalment, per Haití, Bolívia, Turquia, Palestina, Egipte, Tunísia, Mèxic, Colòmbia i altres països, diu que no ha vist enlloc, i menys en els joves, cap rastre d’aquella fe profètica en què l’imperi els regaria amb democràcia i llibertat i a partir d’aquí tots els beneficis menors de la civilització occidental. Als Estats Units que descriu Kennard «es col·lapsen els ponts, les carreteres, les xarxes elèctriques i els dics. Les escoles es deterioren, (...) i el sistema de transport públic és un desastre». De l’únic que no parla és de massificació turística (o turisme de masses, que és ja una redundància); la resta, com deia Vaneigem, són tot revolucions a mitges.