Mar indiferent

Va ésser entorn de les sis de la tarda, diuen. A la Cala Gran, entre la Cala Petita i el Caló dels Corrals, desembarcaren vint-i-tants algerians sense permís de la Guàrdia Civil ni de l’autoritat del lloc, que és la batllessa de Santanyí. En aquella hora de zenit solar no quedava ni un pam de sorra buit. Al costat d’un banyista n’hi havia un altre i, al costat d’aquests dos, uns altres. Abundaven homes, dones i infants que corrien cap a l’aigua quan el sol de la tarda els deixava la pell a punt de socarrar-hi mosques i, de tornada, s’apressaven a rescatar l’espai on havien deixat la tovallola estesa. La majoria eren turistes, gent de vacances. A tot estirar, alguns (pocs, poquíssims) esperaven veure-se-les amb els activistes de Mallorca Platja Tour; en cap cas no s’esperaven veure arribar una teringa de magribins, gairebé tots adolescents, amb dol i decència a les butxaques. Així i tot, no sembla que els impressionessin gaire. Els gravaren amb el mòbil o els donaren l’esquena. No arribarien gaire lluny. Ho sabien, ho sabem. Algú (sempre hi ha un algú) alertaria les patrulles de costa perquè procedissin a portar-los qui sap a on. A un alberg, potser...? Tindran plat i màrfega, de manera que no cal saber-ne ni el nom, de cap d’ells. «Molts de nosaltres ja no sabem conèixer/ els motius de l’amor ni els motius de la guerra». Ho diu Antoni Vidal Ferrando, en un dels poemes de Gebre als Vidres. Conreem una consciència pulcra i civilitzada, sense interrogants. Les escasses preguntes, cas de sorgir-ne, ja les resoldrà el jutge. Un dels darrers dies de primavera, alliberàrem prop de setanta tortugues marines nascudes a Can Pere Antoni. Va presidir l’acte la presidenta Prohens, de manera que perillava haver-hi més càrrecs públics que tortugues. Sortosament n’hi va haver una perhom, i els fotògrafs pogueren deixar constància d’un triomf del civisme en majúscules. Endemés, aprofitant l’avinentesa, el senyor Simonet, conseller de les coses del medi natural ens va fer saber que si en descobrim, de nius, a la sorra, passem d’immediat avís al 112 i un equip de científics se’n farà càrrec. Ho farem. És admirable aquesta voluntat de protegir la vida que ens arriba de mar endins. De tant en tant les ones ens porten dofins malalts o algun peix dels grossos que s’ha desorientat entre les cales, i els experts de la conselleria fan mans i mànegues per a guarir-los o salvar-los. Sempre amb la col·laboració ciutadana. Tot evocant aquesta tradició marinera, d’estimar la mar encara que ens faci mal, no deixa de sorprendre la suposada indiferència que suscitaren entre la immensa majoria de banyistes del Caló Gran, el pas adelerat dels joves algerians cap a una llibertat efímera. En els vídeos que s’han pujat a la xarxa falten mans amigues, somriures còmplices. La mirada de Bernareggi potser, que tan aviat va entendre l’ànima d‘aquests paratges. N’abraçava els colors, l’aroma. Bernat Vidal i Tomàs ens va deixar infinitat de referències dels pins que des de les roques s’abocaven a l’aigua. Eren una evocació solidària, d’un glatir profund. Blai Bonet les va fer seves, i escrivia allò de «i els pins d’or que sempre canten,/ remulls de llum inclinats...!» Aquest esclat de versos primerencs són de Mar adolescent. A la mateixa mar, diguem-li ara mar indiferent. No cal afegir que amb el canvi hem perdut arroves d’humanitat, de bellesa, de civisme.