Capricis infantils

El que ha passat i passa aquí és una infinita vilesa organitzada amb tota regla, i comesa, a més a més, a la vista de tothom. I qui l’ha comès i la comet cada dia és l’Estat espanyol. És del tot inacceptable, per a la meva limitada comprensió humana, i per la dilatada experiència que he anat acumulant durant tants anys. Això d’enganyar sistemàticament els altres no és el que m’ensenyaren de petit a l’Escola ni a l’Església del meu poble. A mi em digueren que aprengués a compartir els bens personals i col·lectius, i també a escampar a tot arreu la justícia política i social. Espanya no ha fet res mai de tot això: s’ha dedicat a ofegar totes aquelles nacions i territoris que no se li han volgut sotmetre físicament i espiritualment.

Aquests darrers anys, amb el despertar del nostre independentisme, la cosa s’ha incrementat de manera vergonyosa. Penes de presó injustes, exilis forassenyats, humiliacions multitudinàries, violència contra el poble lliure, contra dones, criatures i ancians, sentències aberrants i provocadores, fins i tot presidents de Govern i de Parlament imposats a la força i amb calçador, pactes incomplits, robatoris permanents, etcètera. El pitjor de tot plegat és que Europa i la Comunitat Internacional, ho avalen amb el seu silenci culpable.