Emprenyadura

La setmana passada, en aquest mateix diari, es va publicar un dels articles més divertits de l’estiu. Es titulava ‘Todas las cosas que odio’, i el firmava n’Aina Ginard, a qui no conec personalment però sembla que vaig conèixer de prop son pare. Degué ser d’ell que va heretar el seu bon humor. Com ella, jo també odio moltes coses d’aquest món i d’aquesta societat en la qual ens ha tocat viure. I també les odio cordialment. No és fàcil viure dins un món i una societat que ens fa la traveta a cada passa. N’Aina en citava molts dels seus odis particulars, però crec que encara se’n va deixar alguns dins el tinter. Com a bona diplomàtica que és, no citava cap personatge ni cap institució: cap Ajuntament, cap Consell, cap Govern, cap Tribunal Constitucional ni cap Tribunal Suprem. Tampoc cap partit polític ni cap associació pública ni privada. Més que res, feia esment a aspectes quotidians i domèstics, perquè són aquests els que freqüentem més sovint al llarg de les nostres vides. No cal que diguem noms com Marga Prohens, ni Pedro Sánchez, ni Gabriel Le Senne, ni Donald Trump ni Benjamín Netanyahu. Aquests noms són tan hostils als nostres interessos ciutadans que seria una obvietat posar-los per escrit en un article periodístic. A ella li molesten coses senzilles, com que li diguin senyora o la gent mal educada que mastega xiclets i menja pipes escopit les clovelles a l’aire, o trobar-se al lavabo sense paper higiènic.

No sé si ella va conèixer en Joan Capri, el més gran humorista català del segle passat. A Joan Capri li molestava molt que pugessin els preus dels aliments al Mercat de la Boqueria o que la seva dona li portés la contrària habitualment. Ell no s’enfadava mai, però deia que en aquesta vida, per pacífic i pacient que un sigui, arriba un moment en que un home educat no pot aguantar-se més i ha d’explotar. En això es basava el seu humor. A Barcelona, el coneixien com «el català emprenyat». N’Aina Ginard el m’ha recordat. Moltes gràcies.