Una dona que riu

Des del primer moment que la vaig veure aparèixer en públic, al costat de Joe Biden, ja em vaig adonar de la seva vàlua humana. Una dona que riu, i que ho fa de manera intel·ligent, il·lumina tots els indrets per on passa. La seva discreció, però, no ha permès que el món, i de manera especial Amèrica, se n’adonés més prest. Ara, sí. Les malaurades mancances mentals de Biden li han eixarmat el camí. Espero que surti victoriosa del seu confrontament electoral contra aquest tros de quòniam que és Donald Trump. Trump no sap riure, i si ho fa en alguna ocasió, espanta els qui es troben a prop seu. Trump no riu, intimida i horroritza. El seu riure és enigmàtic i fals: més que riure, fa riure. Igual que Salvador Illa. Fa pena.

Però Kamala Harris, més que riure, somriu, la qual cosa li dona encara més carisma i més sagacitat i clarividència. Somriure és una manifestació d’intel·ligència. Si ho fa un polític en les seves compareixences públiques, la seva autosuficiència i el seu sentit comú són evidents. El seu esperit s’encomana a tots els qui l’escolten. Aquest és el tarannà de Kamala Harris. Més que riure i somriure, sembla que és la vida qui li riu i li somriu a ella. És un do natural que el destí li ha regalat. El seu somriure, almenys a mi, m’ha contagiat la seva franquesa i la seva afabilitat. Parla i es mostra amb tanta naturalitat que transmet confiança i bonhomia a tots els que la veuen moure’s i actuar. Com si fos Lamine Yamal. Guanyarà.

Tant de bo que, al final, tots riguem. Jo, de moment, ja ho faig.