Divisió artificial

Va ser alguna cosa més que una simple celebració. Va ser, per sobre de tot, una reivindicació històrica. Aquests tres territoris comparteixen la mateixa èpica, la mateixa llengua i la mateixa cultura. És de tota veritat i equanimitat que vulguin ser reconeguts com el que són per dret i legitimitat. Durant més de tres segles, primer Castella i després l’Estat espanyol, ens han mantingut separats i dividits de manera artificial. Es tracta d’una injustícia que necessita esmena i reparació. Però tant una cosa com l’altra les podem esperar d’asseguts. Espanya, per les raons irracionals de sempre, pot i vol que els catalans siguem espanyols a la força, de la mateixa manera que jo vaig ser soldat espanyol de manera forçada. Ben igual. Per què? Per què els castellans espanyolitzats volen i poden que nosaltres siguem espanyols com ells? Segurament es deu a l’enigmàtica manera de ser dels éssers humans, a la misteriosa i infausta condició humana. Però aquesta misteriosa i infausta condició humana també permet que lluitem contra les injustícies que ella mateixa genera. Un altre misteri natural i una altra adversitat intrínseca. Si podem lluitar contra les condicions naturals de la nostra espècie, més ho podem fer contra els artificis morals i polítics que nosaltres mateixos perpetrem. No ho fem perquè la nostra indolència és superior als nostres anhels de felicitat personal i de benestar col·lectiu.

Políticament, ara mateix i des de fa segles, només tenim un enemic acèrrim que no ens permet ser qui som: Espanya, un ens absurd actualment tan presumptament poderós, hostil i corrupte com ho pot ser ningú més que aquest miserable Estat espanyol. Aquest és l’únic monstre que en matèria política, cultural, lingüística, social i econòmica, és a dir, artificial, ens cal combatre amb tot l’armament pacífic de que disposem.