Més socialdemocràcia i més Europa

A la crisi financera, a Europa s’hi va donar una resposta ‘austericida’ imposada des d’una Unió Europea amb una visió conservadora allunyada dels seus propis principis, que va provocar l’allargament de la destrossa social, molt especialment als països del sud, com si l’austeritat fos la solució, per rescatar un capitalisme desenfrenat, sense prendre mesures més serioses, limitant-se a recollir els trossos, mentre esperaven les pròximes envestides de la desregulació. El desastre només amainà quan Draghi, actuant a la fi com l’Europa dels valors i la cohesió, diu la famosa frase: «El BCE està disposat a fer el que sigui necessari per preservar l’euro. I creguin-me, serà suficient.» Malgrat tot, els conservadors varen seguir aplicant l’austeritat a costa de reduir drets i serveis.

Després arriba la terrible pandèmia. La covid va causar moltes víctimes mortals i crisi econòmica. Aquesta situació afegí incertesa i por a la gent. La resposta de la Unió Europea va ser absolutament diferent de l’austericidi aplicat a la crisi financera. L’austeritat va ser substituïda per inversions, programes i fons per combatre la malaltia i la crisi econòmica de la covid, així com per reforçar i crear una nova economia, més sostenible econòmicament, socialment i mediambientalment, una postura més pròpia dels principis i valors de la Unió Europea.

Aquest gir va permetre impulsar al Govern de l’Estat mesures socials i laborals, que en tot moment varen patir una confrontació frontal i crispada dels conservadors: s’oposaren a la declaració de l’estat d’alarma, als ERTO i a les seves pròrrogues, als fons europeus, a la derogació dels desnonaments per baixes mèdiques, a la llei rider, a la llei de protecció de la infància, a la llei de transició ecològica, als decrets anticrisi, a l’augment del salari mínim, a retornar el poder adquisitiu a les pensions rebaixades pel Govern Rajoy, a l’escut social, al bo social elèctric, a l’augment de les pensions no contributives i de viudetat, a l’ingrés mínim vital, a la llei d’habitatge, etc., mesures que, sumades a una bona gestió econòmica, varen restablir amb certa rapidesa la situació de dificultat.

De fet, el Govern d’Espanya, com deia fa uns dies l’editorial d’El País, arriba a aquest final d’any amb desset trimestres consecutius de creixement, un augment del PIB quatre vegades més alt que la mitjana europea, més de vint-i-un milions d’afiliats a la seguretat social i la menor taxa d’atur dels darrers desset anys; i, recentment, The Economist corona Espanya com la millor economia avançada el 2024, un vertader baluard de l’esquerra a Europa que està a l’avantguarda de les polítiques d’igualtat i dels drets civils. En qualsevol cas, queda feina per aconseguir que els grans números econòmics arribin al dia a dia de tota la gent, molt sovint per l’absència de la continuïtat, durant els governs conservadors, de polítiques públiques com les enumerades abans.

Els afectats per la por i la desconfiança en la política creades per la gran depressió, i per la incertesa generada per la covid, han alimentat un enorme creixement de la ultradreta a Espanya i al Parlament Europeu, amb un discurs patrioter, nacionalista, xenòfob, negacionista i proteccionista que està radicalitzant els partits conservadors; aquestes idees d’extrema dreta ja dirigeixen països i destrueixen tots els ponts de diàleg dels conservadors amb els progressistes, i incorporen al debat la bel·ligerància contra la mateixa Unió Europea, la democràcia, la immigració, la igualtat, la lluita contra el canvi climàtic... de la mà dels monstruosos programes de Trump o Milei.

Davant aquesta situació, la socialdemocràcia necessita reforçar la seva centralitat: la lluita contra la desigualtat. Ha de retornar al gruix de les seves polítiques de benestar. Cal reafirmar la lluita per una globalització econòmica controlada per la política, fent una aposta federal ben ferma per Europa, que és el projecte polític actual més potent en favor de les llibertats democràtiques i els drets humans.

Ha de ser una aposta que permeti fer front als grans reptes que té la humanitat, com la lluita contra el canvi climàtic o gestionar la quarta revolució tecnològica digital, que necessiten una governança global i no mirades proteccionistes, egoistes i parcials segons els interessos de certs governs i de certes empreses. La socialdemocràcia ha de baixar a l’arena, i fer que els bons números econòmics generals arribin a cada portal, com intenta fer el Govern de l’Estat amb la nova empresa per construir i fomentar un gran pacte social per l’habitatge, augmentant els imposts als més rics, promovent salaris i pensions dignes, aplicant fiscalitat progressiva, lluitant contra monopolis de certes empreses sobre els seus mercats i impulsant decidides polítiques de redistribució de la riquesa.

En definitiva, perquè la socialdemocràcia reforci la seva funció d’intermediació amb la ciutadania, cal que ofereixi vertadera protecció i seguretat. Cal que recuperi la seva intervenció, clara i contundent, contra la desigualtat i a favor de les polítiques de cohesió i sostenibilitat, uns dics respecte dels quals es demanava Tony Judt per què ens havíem precipitat tant a eliminar-los, unes defenses públiques que, ateses les dades aportades per El País i la valoració de The Economist, a més de cohesió i seguretat també signifiquen esperança i prosperitat.