Dalt del Turó de desembre, amb estornells

Per què migren els ocells? Perquè aquests animalets canvien temporalment el seu territori cercant un altre part de la Terra on trobar menjar o on nidificar i reproduir-se? Un territori que, en alguns casos, pot estar a milers de quilòmetres? Era, en aquest cas davant ca nostra, el cas dels estornells, migrants d’hivern, que venien del nord d’Europa, grans consumidors d’olivó d’ullastre. Els ocells són increïblement precisos en les seves migracions. ¿Com pot ser que un cucut, ‘cucui’ en mallorquí (no el confongueu amb l’enganapastors), que ha nascut sense conèixer els pares, ja que aquests han fet els ous dins el niu d’altres ocells, vagi a hivernar a la mateixa zona de l’Àfrica que els seus companys? ¿Com pot ser que l’any vinent torni on va néixer? ¿Tal vegada per una petjada genètica causada per quan hagueren de fugir de la terra coberta de gel, durant les glaciacions del Quaternari? ¿O de temps abans? Sigui com sigui, ocells com els ropits, en els qui s’ha estudiat la influència del camp magnètic terrestre, tenen un magnetoreceptor a l’ull dret que els ajuda a navegar durant la nit, ja que són migrants nocturns, com els tords. I que me’n direu dels falcons de la reina? Amb una velocitat migratòria increïble de 100 km/h. En definitiva, els estornells que s’aturaren al boscarró de davant ca nostra migraven per un fenomen instintiu, per uns mecanismes neurofisiològics, adquirits per un llarg procés de selecció natural, que se transmeten hereditàriament. M’informa Josep Bort, del ‘G.E.R-Ecologistes en acció’, que aquests mecanismes son estimulats principalment per la relació entre el nombre d’hores diürnes i nocturnes, això provoca una estimulació de la glàndula hipofisiària que segrega unes hormones, les gonadotropines, que actuen sobre el metabolisme dels greixos i el procés de muda. Les oronelles i les falzies interpreten la posició del sol i dels estels, calculant l’hora del dia; detecten fronts nuvolosos i tempestes que s’aproximen, i canvien el rumb; reben vibracions sonores ultracurtes característiques de cada zona del planeta; calculen amb exactitud la seva posició dins el camp magnètic de la Terra.

Algunes aus migren en solitari, altres en estols enormes i les de major grandària amb formació ordenada, col·locant-se cada au al mateix nivell que les altres, però darrera i un poc al costat de la que la precedeix formant una ‘V’ invertida, així eviten els trebolins d’aire que deixa la companya anterior i aconsegueixen una bona visibilitat, és el cas dels flamencs que arriben al Salobrar.

El mètode tradicional més conegut per marcar els ocells i, recuperant-los poder saber d’on venen, és l’anellament. És el més tradicional i utilitzat, les primeres referències d’aus anellades a Europa se remunten als inicis del s. XVIII, quan un monjo alemany senyava les cigonyes de la seva localitat. En 1888 se recuperà a Girona una cigonya amb una plaqueta de llautó, quatre dies després de ser marcada a Rússia. Avui, però, a més dels contejos, observacions directes, etc... els radars i els marcatges electrònics ens permeten saber exactament alguns periples de molts diversos aucells.

Al cap d’una estona, els estornells de davant ca nostra, deixaren els arbres i partiren formants unes figures de ‘cardumen’ aeri, tan típic d’aquests aucells quan volen agrupats, ningú topa amb el de davant, i ordenats, com un rellotge, marxaren en direcció a Tramuntana.