Nacional-cristianisme

En aquests dies prenadalencs m’ha vingut al cap la figura exemplar d’Aureli Argemí i el seu activisme per la llibertat i la dignitat humanes. La seva acció permanent estava inspirada en una arrelada fe cristiana i en la realitat diària que vivia i l’envoltava. Una realitat, de sempre i segons ell, culturalment repressiva. Recordant els seus escrits, encara que no ho digués personalment, prenc més consciència de la meva identitat personal basada en el nacional-cristianisme. Sembla que els actuals polítics que governen, o que aspiren a governar en un futur immediat, els seus respectius pobles o les seves respectives nacions, hagin oblidat per complet que tenen el deure de protegir la identitat personal dels ciutadans d’aquests pobles i d’aquestes nacions.

Resulten molt eloqüents, per a mi, les paraules d’Aureli Argemí quan diu que l’home, en les seves dimensions individuals i col·lectives ha de prevaldre per damunt dels seus propis instruments jurídics. No és així en l’actualitat. I potser que tampoc ho hagi estat mai. Si no és així, no és de cap manera una política nacional-cristiana, que és la que jo sempre he intentat practicar. Entre nosaltres els catalans ho tenim molt malament. No només els instruments jurídics estan per sobre, sinó l’Estat que ens té colonitzats. Com deia ja fa cinquanta anys Aureli Argemí: els fets contradiuen els principis fonamentals. Però al final els drets dels homes són més pregons i més capaços de canviar l’ordre establert que la mateixa imposició ideològica i armada per mantenir-lo. I més capaços que els presumptes drets de conquesta, tant com ens els frega pels nassos l’Estat espanyol.

Sort en tinc d’estar situat, moralment almenys, en el nacional-cristianisme que em permet no dependre dels bons propòsits castellans ni de cap forma política del paternalisme estatal. Així i tot sempre estic exposat a ser sospitós i a ser culpat de tenir pensaments delictius.