La ciutat turística del segle XXI

Hi ha dos tipus principals de turisme que marquen la dinàmica d’aquestes ciutats. En primer lloc, el turisme massiu, excursionista d’un o dos dies amb l’objectiu de veure monuments, llocs d’interès emblemàtics o fer compres. Exemples com visitar la Torre Eiffel o la Seu de Palma il·lustren aquesta tendència, on es busca tenir un impacte visual i cultural en un lapse breu de temps.

El segon és un turisme més pausat i reflexiu, format per persones il·lustrades que s’interessen per l’arquitectura, els racons històrics i l’essència local. Aquest tipus de turisme valora una experiència més tranquil·la i profunda, sovint complementada per llargues estades en cafès, restaurants o allotjaments turístics. Un tipus de turisme i altre se superposen i conviuen en determinats moments, encara que moltes vegades tracten de no mesclar-se.

Les ciutats turístiques, que integren bastant bé aquests dos perfils, es caracteritzen per un teixit urbà atractiu, que pot tenir una base històrica o una planificació més moderna pensada per al visitant. Aquestes zones estan plenes de bars i terrasses, on els turistes poden menjar, beure i gaudir d’un temps d’oci relaxat. A més, és habitual trobar-hi carrers per a vianants amb poc trànsit, cosa que afavoreix un passeig còmode entre botigues, mercats i altres punts d’interès, a l’estil del zoco àrab. Tot plegat contribueix a crear un entorn acollidor i pràctic per als visitants i convertir l’estada en una experiència satisfactòria i en certa manera terapèutica, ja que fa oblidar la vida estressant de casa nostra. La prova de l’èxit és la tendència a repetir la visita d’altres ciutats emblemàtiques.

La ciutat turística del segle XXI necessita una gran quantitat de persones que hi treballin per mantenir activa aquesta maquinària urbana. Cambrers, cuiners, netejadors, transportistes, comerciants, artesans, guies, agències de viatges, lloguers de vehicles, i altres professionals, tots ells de manera harmònica fan possible l’experiència turística urbana. La presència de serveis com bicicletes de lloguer o allotjaments turístics particulars afavoreix un estil de vida més proper al resident.

Amb el creixement del turisme mundial, la ciutat turística també ha crescut fins a fer-se dominant. Així l’habitatge esdevé un element clau de conflicte d’interessos. Les immobiliàries aprofiten la demanda mundial per invertir en les ciutats turístiques per vendre pisos amb preus molt per sobre del que seria normal. Això provoca una progressiva expulsió de la població local, especialment de les persones amb menys recursos o de la gent gran que no pot afrontar els costos creixents i les molèsties de viure en aquestes ciutats. Així, es van buidant els centres històrics, deixant pas a una població flotant de turistes i treballadors temporals, així com de nous propietaris també temporals que lloguen segons temporada.

La ciutat turística del segle XXI transforma la ciutat del segle XX en una mena de «niu d’abelles», un espai dinàmic i en constant transformació. Els visitants venen i marxen, i els treballadors també, també els propietaris. L’activitat es redefineix contínuament per satisfer la demanda turística. Tanmateix, aquesta dinàmica genera tensions amb els habitants locals, que veuen com el seu entorn es mercantilitza i esdevé més difícil de reconèixer com a propi.

A part dels turistes que visiten la ciutat i dels treballadors que els hi donen serveis, hi ha un tercer element que té una importància cabdal: les institucions públiques, governs i ajuntaments tenen espais institucionals en edificis emblemàtics que li donen a la ciutat un simbolisme especial. Edificis aristocràtics ocupats per milers de treballadors públics que es confonen entre els turistes i treballadors, que, amb una certa distància, eviten itineraris saturats. Es clouen dins les fortaleses institucionals dirigides per polítics que donen seguretat i enveja a l’hora. Les activitats públiques que de vegades es mostren, són atraccions que els turistes segueixen de manera especial.

La ciutat turística, doncs, és un fenomen complex, ple de llums i ombres. Es ven com una «ciutat ideal» sense problemes, sense cotxes, sense presses, etc. Si bé genera riquesa i dinamitza l’economia, també planteja desafiaments significatius en termes de sostenibilitat, equilibri social i identitat urbana.

Les ciutats turístiques ja no tornaran mai a ser ciutats normals, ja que el fenomen no s’atura sinó que va a més. I sembla que turistes, treballadors i administradors públics s’hi estan bé o s’hi han acostumat. Els residents se’n van lentament, com aquells vençuts d’una guerra llarga, soterrada i sense moltes víctimes mortals. La ciutat del segle XX va oblidant-se a poc a poc.