Emblanquinant la història

Llorenç CapellàPalma 03/01/25 4:00

E l mes de novembre de 1926 el coronel Macià havia previst que dues columnes de voluntaris armats sortissin del Vallespir, a la Catalunya Nord, i s’adrecessin l’una a Portbou i, l’altra, a Puigcerdà. L’objectiu era diàfan: proclamar la República Catalana i combatre la dictadura de Primo de Rivera. El quarter general s’havia instal·lat a Vil·la Denise, una mansió esplèndida de Prats de Molló que mesos abans havia llogat un cuiner català resident a París, Ramon Boixeda, per encàrrec del mateix Macià. Tot i que es tractava d’una aventura arriscada, no era cosa de broma.

Macià era un militar de prestigi, coneixia l’ofici. I endemés, confiava en un alçament popular arreu de Catalunya, punt neuràlgic de la repressió primoriverista. Les presons eren a vessar. La demanda d’una amnistia s’havia convertit en un clam, milers de famílies obreres sobrevivien en dificultats si tenim en compte que estaven faltes del jornal bàsic, el del pare. La delació de Ricciotti Garibaldi, net de Giuseppe Garibaldi, va avortar l’aixecament i mai podrem saber quines possibilitats de reeixir hauria tingut. Però Macià havia aconseguit un sòlid finançament econòmic i disposava del suport dels garibaldins, oposats a Mussolini i al feixisme. Altrament, la gendarmeria francesa va trobar diversos dipòsits d’armes i una quantitat considerable de municions a banda i banda dels Pirineus. Al mateix Prats de Molló, a Les Illes, a Estagell, a Sant Llorenç de Cerdans... És cert que la revolta no va passar de temptativa. Tanmateix, havia estat dissenyada amb una precisió de la qual freturarien les proclames sobiranistes de 1934 o de 2017. D’allò que va ésser i d’allò que hauria pogut ésser, Macià va assumir-ne la responsabilitat absoluta davant la justícia francesa. Tenia l’opinió pública al seu favor. No dubtaren a donar-li suport Paul Valéry i Anna de Noailles, la mateixa que controlava el batec de la intel·lectualitat francesa més acreditada. D’aquesta manera començaria el mite Macià, l’enaltiment d’un figura històrica amb un únic fil narratiu que era la independència de Catalunya. Va intentar novament aconseguir-la el 1931, va morir el 1933. D’aleshores ençà, amb el llarg parèntesi de la postguerra, cada 25 de desembre, dia del seu traspàs, representants de les institucions i de tots els partits polítics de l’arc parlamentari li porten flors al mausoleu. El PSC també. Faig de remarcar-ho, perquè quan els socialistes catalans eren representats pels Raventós, Obiols o Maragall, l’ofrena no grinyolava. Amb Salvador Illa, sí. Després de l’1-O, Illa es manifestava pels carrers de Barcelona amb dirigents de Societat Civil Catalana i no va tenir empatx a aplaudir un Rajoy que activava sense manies l’Article 155.

Més endavant va pronunciar-se en contra de l’amnistia que, dit sigui de passada, s’ha aplicat d’aquella manera de per riure perquè Puigdemont, Puig i Comín encara no han pogut tornar al país. I mai de mais cap dels tres ha fet ús de la violència o l’ha afavorida. No podem ni imaginar-nos com hauria reaccionat Salvador Illa si l’1-O hagués estat una repetició dels Fets de Prats de Molló. Alçant el crit...? Veritat que hauria exigit un 155 d‘aplicació immediata i alguna cosa més per a un Macià rediviu...? Aleshores què fa reivindicant la seva figura...? Ai, la hipocresia política...! D’això se’n diu emblanquinar la història.