Faula del poeta de l'illa

A la serralada del nord de l'illa de Mallorca, la que ens defensa de la tramuntana i s'aixeca orgullosa i solemne, també agresta, envoltada de les seves figueres i les seves cabres i les seves cinquanta Hespèrides, la Nimfa de les Taronges s'apropa totes les tardes i sense deixar-ne cap, al llindar del penya-segat per veure com es pon el sol; per veure amb quina majestat, amb quina tristesa i amb quin menyspreu es pon el sol.

Mentre el cèrcol roig, gairebé púrpura, va enfonsant-se a poc a poc entre les boires de l'horitzó, la Nimfa de les Taronges recorda la història d'un home estrany, un home a qui la mar diposità, fa ja molts d'anys, moltíssims d'anys, en les arenoses platges de l'altra banda de l'illa i que la seva mare va fer conduir davant d'ella per tal que fos jutjat per les seves blasfèmies, que causaven calfreds. L'home era alt i jovial, sí, però també blasfem i no només s'atrevia a cobrir-se el cap amb un capell raríssim i provocador, amb un capell diferent de tots i que ignorava els símbols de submissió a la Triple Deessa que, obligatòriament havien de dur tots els homes de l'illa, sinó que, a sobre, contava històries herètiques i desvergonyides amb el somriure ballant-li en els ulls blaus; unes històries on els homes i les dones es presentaven de manera aliena a la que imperava segons els usos i costums. Alguns d'aquests contes, segons diuen, els inventava ell mateix i, encara el pitjor de tot, és que eren bells.

L'home hauria d'haver estat sacrificat tot d'una per evitar mals majors i desconcerts. Els guardians del sagrat hort de la Nimfa, vestits amb els atributs de la Cabra, havien preparat les fones per encalçar-lo, entre les oliveres que arribaven fins a la vorera, i perllongar, d'aquesta manera, un poc mes el moment de l'agonia. Només així s'hagués complit el ritual que assegurava totes les primaveres, sense deixar-ne ni una, el fet que la mare Terra aprovés amb la seva bella fecunditat l'ordenat discórrer de la lleialtat dels seus súbdits. El cadàver a trossos del foraster intrús hagués servit per beneir amb la seva sang els solcs de la terra, el llaurat fèrtil pintat per la mà de l'home que ja estava a la terra abans que ell arribés. Se li hagués negat, és clar, l'alegria final de l'enterrament, i la foguera de les aromàtiques branques seques del taronger s'hagués encarregat de posar fi a la història. Però la Nimfa va tenir un moment de debilitat i caigué en la temptació. A la Nimfa li agradava la insolència elegant, l'atreviment de l'home alt i maldestre que es deixava créixer els cabells amb uns rínxols capaços de competir amb els de qualssevol de les donzelles, a no ser pel seu color de blat brut. A més a més, l'home anava cobert amb una vestimenta molt diferent als que ella coneixia. A l'illa els homes s'untaven el cos amb saba de llentiscle i grassa de porc, en lloc d'abrigar-se amb robes, i l'estranger era totalment diferent. La Nimfa de les Taronges va cometre l'error de perdonar-li la vida, però l'home no sabé mai que se l'havia apartat del càstig inevitable. La Nimfa de les Taronges el condemnà a seguir inventant llegendes, històries i poemes, a enfilar-se durant tots els horabaixes de la seva vida a un penyal alt i diàfan , des d'on es podien veure els fats de les cabres amb banyam i les ovelles llanudes, els camps de tarongers d'or i les oliveres de plata i els pins que s'abocaven a la mar. Allà llegiria l'home les seves composicions, agenollat davant la Nimfa, mentre la remor suau i confusa de l'aura entre les branques dels arbres feia el paper del cor precís perquè les blasfèmies no volessin lliures per tota la vall.

L'estranger va creure que la decisió de la Nimfa comportava un afalac i no una condemna, i mai no entengué gaire cosa del món estrany que l'envoltava. L'estranger creia, per exemple, que les històries i els contes eren més importants que penjar figues a les branques de les figueres en la creença que així se n'afavoreix la fructificació, o la fecundació dels camps i les messes. L'estranger creia, sobretot, que fins i tot aquestes tasques guanyaven en dignitat i importància al canvi que es feia en els pobles del sud, entre els vaixells que de tant en tant s'apropaven a la vorera per endur-se l'oli, el blat i les fruites i deixar, a canvi, les àmfores del vi i els ormejos del metall. Els objectes de bronze agradable l'atreien, sense cap mena de dubte, però just en la mesura que eren bells i no útils. Per a l'estranger no hi havia més utilitat que la bellesa, i l'estranger (tal vegada això ja s'hagi dit) mai va entendre gaire cosa del món estrany que l'envoltava.

Gràcies en aquesta situació, l'estranger va poder compondre bellíssims poemes, històries alegres i tristes llegendes del món misteriós que creixia a l'altra banda de la ratlla de la mar. Cada horabaixa, l'estranger, alguns l'anomenaven el foraster, acudia al turó escarpat on la Nimfa l'esperava i no tornava a baixar fins que la foscor de la nit podia canviar la davallada en aventura. De vegades semblava inútil tot l'esforç ja que la Nimfa tancava els ulls i romania hieràtica, amb els cabells negres i ondats caragolant-li el clatell amb l'assot del vent. ¿Seguia, llavors, prestant atenció als versos del poeta? L'estranger no s'atreví mai a interrompre la lectura per comprovar-ho. L'estranger es limitava a baixar un poc la veu per tal de no pertorbar el somni que tal vegada ja s'insinuava, però la Nimfa, de vegades al cap d'uns moments i d'altres molt tard, acabava obrint els ulls sense moure ni un sol múscul més: uns ulls amb teranyines per mor dels pensaments que volaven molt més lluny de la vall i cap a la mar que no coneixia la fi. Si l'estranger tremolava un moment en el ritme de la lectura, l'encant es trencava de sobte en girar la Nimfa el cap i mirar, amb una fúria aferradissa, cap al seu esclau. L'estranger, llavors, havia de seguir tot d'una el recital dels seus versos, reprimint el desig de fer preguntes que sempre havien de quedar sense resposta.

Després de la posta del sol, la Nimfa arrabassava a l'estranger les pells on havia guardat les seves paraules i l'acomiadava amb violència. Quan la seva figura s'havia perdut ja dins les tenebres, la Nimfa baixava de les penyes per la banda contrària, enfora de tot camí i en la direcció que l'hauria conduït a la mar. A mitjan vessant hi havia una cova màgica on l'alè de vent no hi entrava mai, i on un corrent d'aire dolcenc es filtrava pel brocal del pou que s'enfonsava dins les entranyes de la terra. La cova romania càlida i acollidora en l'hivern i durant la calor estiuenca es mostrava fresca i humida durant tot el dia i fins que el sol s'amagava. Allà, en una escletxa que s'obria en les parets de la roca, la Nimfa amuntegava les pells amb les històries i els versos i les ocurrències de l'estranger. Es tractava, en certa manera, d'una compensació i en lloc de la seva sang eren les seves paraules les que així vessaven en el cor de la terra. Amb aquest albir, la Nimfa podia repetir una vegada i una altra –i totes les vegades que volgués- el sacrifici.

Però la història s'escriu sense voler, i en una ocasió, tal vegada per mor de l'atzar o de la poca traça, ningú no ho sabé mai, algunes de les pells escaparen de la seva sepultura de la caverna. Potser en una nit encara més obscura del que era habitual, mentre la deessa donzella –la lluna nova- pugnava per guanyar uns tènues batecs de llum davant la mossegada de la foscor, el vent arrabassà de les mans de la Nimfa alguns trossos de pell amb els escrits. Fou, sense cap mena de dubte, de molt mala fortuna que al dia següent, caiguessin en mans d'un home-cabra, tal vegada era un sàtir, d'ulls blaus i cames curtes i musculoses , mentre cuidava el ramat entre la terra trencada pels penyals i les males herbes. Res no sabia, l'home-cabra, de signes d'escriptura, ni de poemes, ni d'històries, però les pells podien canviar-se a l'altra banda de l'illa per uns glops de vi sec i resinós que duien els comerciants d'ultramar. La cobdícia li impedí reconèixer que objectes tan valuosos no podien pertànyer a ningú més que a la Nimfa i el cegà la consciència fins a dur-lo a ignorar que era un sacrilegi retenir-los i traficar-hi. L'estranger els guardà entre els llocs més recòndits de la seva fona i després, aprofitant qualsevol excusa, se n'anà al sud i els cedí a l'home-cavall, potser era un centaure, mentre assaboria, golafre, les darreres i exquisides gotes del premi.

Noticias relacionadas

Fabular és inventar coses meravelloses

Más noticias relacionadas

Vàries vegades, al llarg dels anys, repetí la història, sempre ajudada per l'atenta delicadesa amb què l'home-cabra cercava cada dia entre els arbres i les pedres qualque tros de pell perdut al vent i així, a poc a poc, els poemes de l'estranger escaparen, almenys en part, al destí que haurien d'haver sofert en mans de la Nimfa. D'aquesta manera, i no de cap altra, arribaren a mans dels comerciants de cabells negres i caragolats que s'atrevien a arribar fins a l'illa, amb les seves naus amb set bancs de remers i la vela llatina amb què provaven de sotmetre l'escàs vent favorable que adesiara bufava.

Així es creà a poc a poc el cautelós i bell mite de l'estranger, tancat en una illa llunyana, deambulant entre les mates de romaní i llentiscla i moraduix per la voluntat de la Nimfa, que li canvià la mort sobtada pel continu i lentíssim esquarterament. Les llegendes anaven i venien volant i caminant i nadant, i els versos es guarnien amb mil lloances i aplaudiments. Fins i tot, hi hagué algú que pensà en un engany, ordit pels navegants que s'avorrien en l'exercici del comerç, i les discussions donaren pas a les apostes per mitjà de les quals s'arribà a una decisió: una nova i bella nau, amb un banc més de remers que els de sempre, s'aproparia a l'illa per comprovar la veritat sobre l'existència de l'estranger captiu. En l'expedició hi anirien hàbils guerrers, ja que la proverbial ferocitat dels homes-cabra i el seu expert maneig de les fones era conegut prou bé en totes les riberes de la mar. També s'hi embarcarien els poetes necessaris per comprovar la veritat de l'origen dels versos que ja consideraven bells i, finalment, s'hi allistarien alguns nins en l'expedició per tal d'oferir-los en sacrifici a la Nimfa per calmar-li els seus més que probables esclats de fúria. Tan important era el viatge –i tan gran l'interès dels organitzadors- que es consultà l'oracle de Dídima, després de forçar el sacerdot a beure l'aigua de les fonts de Castàlia i Colofó. Per més angoixa dels presents, el sacerdot quedà mort de sobte i sense moure ni una sola arruga, vaja, allò que es diu a l'acte. Però els comerciants que havien llogat el vaixell i allistat la tripulació, ocultaren el terrible presagi i feren creure a la gent que el sacerdot trobava tan plaent el propòsit del viatge que, de pur goig, s'havia quedat adormit al mateix peu de la font. Ningú no s'atreví a contravenir-los, perquè el seu poder era immens i infinit l'abast de la seva venjança. El vaixell partí aprofitant la brisa del migdia, fins a perdre's més enllà de la darrera illa de la mar coneguda. Després seguí el sol en el seu camí, travessà la mar de Ligúria i s'aventurà pels difícils passos assetjats per les bèsties i els huracans, fins que a la fi, un dia i després de moltes penalitats, aparegué a l'horitzó l'illa amb les crestes grises i les platges on l'arena brillava des de la distància.

El vaixell aguantà encara un parell de jornades allunyat de la costa perquè la forta tramuntana feia difícil la singladura i inútil la maniobra d'atracar a les roques de la vorera. A la fi l'àncora, amb el cep de metall, mossegà el fons de la platja més gran de totes les que tancaven en arc el contorn del migdia de l'illa de Mallorca, però l'expedició no trobà la rebuda que, per costum hospitalari, gaudien les naus en apropar-se a terra. Ningú no sortí al seu encontre, perquè tot i que els navegants no ho podien saber, durant els darrers dies que estigueren a la vista de les muntanyes de Mallorca, la Nimfa havia enviat un home-delfí, tal vegada era un mascle de sirena (no hi ha mascles de sirena), a esbrinar què era el que feia un vaixell tan bell desafiant la mar i el vent del nord. Per què no corria en demanda d'aixopluc cap a les costes de les Pitiüses? L'home-delfí s'havia apropat a la roda del vaixell, emparat per la ressaca que assotava les amures, i hagués pogut contemplar el vòmit dels guerrers apallissats pel moviment incessant, i els sacrificis oferts als déus herètics a qui els estrangers culpaven de l'huracà. L'home-delfí havia rigut fort de la seva poca traça. ¿Ignoraven que era la mateixa Nimfa que havia ordenat a la mar aturar els intrusos? Però el seu escarni s'havia perdut entre l'estrèpit dels obencs i les drisses i ningú a bord sospitava ni el veritable motiu del mal temps ni l'origen del sobtat recalmó. La conseqüència de tots aquests succeïts fou que es procedí al desembarcament amb l'alegria de qui temia ja per les seves vides i es trobaven, de nou, amb la generosa terra ferma on poder descansar.

Durant dos dies i dues nits l'expedició llepà les seves ferides, compongué les armes, netejà de salnitre les espases i les llances, i procurà posar ordre en els regals que podrien servir per al rescat de l'estranger, si és que l'estranger existia de veres. Després els homes partiren cap a les muntanyes i romangueren sorpresos, tant de la fertilitat dels camps i l'abundància del blat i l'ordi com davant l'absència gairebé absoluta d'éssers vius. Tan sols algun animal que s'entreveu –una cabra, tal vegada un cavall- entre l'espessor dels pinars i les alzines, feia senyal de moviment davant l'illa embalsamada per les flaires de les flors i els matolls. Per la resta, tan sols els insectes afegien el seu brogit al de la brisa. Part de l'expedició es negà a seguir perquè pensava que aqueixa no era l'illa que els comerciants els havien descrit, amb nadius amables i fàcils d'enganyar, que canviaven els seus caramulls d'espigues per qualsevol quincalla. Quelcom presagiava dins l'ambient que tot anava malament, molt malament. Els poetes foren els primers que s'entestaren a donar mitja volta, però els guerrers, que no estaven disposats a carregar amb l'estigma de la covardia, se'n mofaren i els acusaren de mostrar pors que eren pròpies de les dones. La meitat dels homes seguí el camí cap a les roques ja properes, tot assegurant als porucs que, en cas d'existir qualque estranger a l'illa, poeta o no, l'encadenarien i el durien fins als camps de cereals de la planura. Mentre s'allunyaven els homes encara feren córrer les burles, però els primers contraforts de les muntanyes els tallà en sec les ganes de fer broma. Els homes aviat descobriren que tant les armes com el bagatge eren un seriós obstacle per seguir pujant i, en conseqüència, deixaren una guàrdia per la impedimenta més pesada i seguiren el seu camí conservant només els punyals i les espases al cinyell. Les armadures, les llances i els escuts romangueren darrera, sota la vigilància de la guàrdia i la major part de les racions també foren abandonades, perquè l'illa, amb els seus arbres fruiters i els corrents d'aigua, justificava l'estalvi de tot el pes inútil durant la pujada. El més negatiu va ser que, quan ja estaven massa enfora per tornar enrere, un rum-rum de veus i una fumarada damunt el campament abandonat els feu pensar que haurien d'haver deixat una guàrdia més nombrosa i ferma per protegir els seus béns. Era probable que els nadius haguessin entrat a saquejar en la recerca dels tresors a tocar de mans. Poc importava perquè els guerrers estaven segurs de foragitar amb un sol moviment aquells desventurats i els destres i ferotges foners, a qui tant temien, no es veien enlloc. Davant el risc que qualcú guaités, tal vegada hagués estat prudent conservar els elms, els escuts i les cuirasses, però això suposava renunciar a la pujada a les muntanyes. No tenia cap sentit, idò, discórrer ni un sol punt més sobre els possibles mals i les prevencions prudents per conjurar-los. Era millor afanyar-se i arribar fins als congosts que es trobaven a prop i donaven accés als penya-segats de la costa que ja apareixia al nord i, altra vegada, a la mar.

Cap dels expedicionaris arribà a veure l'altra falda de les muntanyes. El primer atac dels homes-cabra acabà amb la majoria dels intrusos sense que ells poguessin endevinar des d'on els queien els còdols que rompien llurs ossos i esclafaven llurs calaveres. Als pocs supervivents que quedaren els van cegar i se'ls mutilà, abans de dur-los davant la presència de la Nimfa, que va rebre els seus presoners al punt més alt de l'escarpat penyal on es retirava els horabaixes. Va fer asseure, devora ella, damunt la dura terra, l'estranger, i l'observà amb atenció mentre la comitiva s'apropava lentament, entorpida per la dificultat dels captius que travelaven a cada passa i gemegaven per les ferides. El contrast entre l'estranger i els presoners era evident. A pesar dels anys transcorreguts sota el cel net de les muntanyes, la seva pell es mantenia encara blanca com la llet, amb un suau toc semblant al que proporciona el suc de l'aladern. La pell dels presoners, contràriament, es mostrava obscura i bregada pel vent i el salnitre de la mar. El cabell de l'estranger s'arremolinava en un embolic que, en estirar-se, queia pel seu pes, com el manat d'espigues acabades de segar que cauen pel vessant. Els navegants, però, tenien uns cabells negríssims, semblant als dels homes-cabra i, com ells, perduts entre els nombrosos i estrets rinxols oliosos. Si els derrotats invasors haguessin conservat la vista, altra notable diferència s'hagués afegit a les que es digueren. On, en quina altra latitud s'havien vist els grisos de la mirada de l'estranger?
La Nimfa se sentí enutjada. En el fons havia tolerat les molèsties de l'aguait i el combat dels seus homes amb els estranys, només amb l'esperança de poder suplir l'estranger, que ja havia envellit, per altre poeta més jove i passional amb les seves composicions. Però allò que duien davant seu no eren més que despulles inferiors a les dels mateixos homes-cavall que ella mantenia lluny, en la planura, per menyspreu. Tan sols la curiositat li impedia ordenar, sense més ni manco, que fossin tirats muntanya avall i condescendí a demanar-los pels motius de la invasió.

-Hem vinguts enganyats, oh, Nimfa!, per una absurda història que parlava d'un poeta captiu entre els teus penyals.
La Nimfa somrigué, però no permeté que es reflectís el somriure en la seva resposta.
-El poeta existeix, immunds derrotats. Però, quin interès pot tenir per a vosaltres? I per altra part, com sabeu dels seus poemes?
-Els seus versos i les seves històries són famosos en tota la mar, oh, Nimfa! La seva fama ha arribat ja més enllà del món civilitzat, i es conta que fins i tot entre els salvatges circulen versions de les seves històries en forma de llegendes místiques i festives. Però no sabíem que estava sota la teva tutela –mentí el portaveu dels captius, amb l'esperança de conservar la vida.
La Nimfa no volgué escoltar ni una sola paraula més i deixà que els homes-cabra fessin el seu misericordiós treball. Però la història de l'èxit i de la fama de l'estranger fora de l'illa havia canviat tot el sentit de la seva presència a la muntanya. La Nimfa no volia, devora ella, un poeta els versos del qual, misteriosament, romanien en boca dels bàrbars navegants i es corejaven en les seves miserables i brutes ciutats. Compartir amb aquests homes menyspreables allò que ella atresorava com quelcom digne del seu exclusiu plaer, era una humiliació insuportable; en la seva fúria decidí que l'estranger no mereixia ni tan sols l'honor de morir a mans dels homes-cabra i els ordenà que el duguessin devora la resta de l'horda que havia romàs en el campament de la planura.
Els poetes aplaudiren gojosos en veure arribar la comitiva que aixecava la pols del camí. Després emmudiren, en veure els estranys homes-cabra i endevinar la resta de la història. Per fortuna per a ells, els ferotges i musculats guerrers no s'aproparen més que per alliberar a cops un vell, que quedà estès boca terrosa entre els matolls. Quan a la fi pogué parlar, atès pels físics que quedaven, es feu avinent que l'expedició havia trobat el triomf d'una manera sorprenent.
-Ets lliure, poeta –li digueren-. I ara la teva fama augmentarà per la teva presència i per les noves i bellíssimes històries que podràs escriure. La plata i l'aplaudiment i els favors dels joves seran el premi que els déus et reserven per compensar les teves penes i fatigues. Els invasors decidiren partir la matinada següent, quan la brisa de la mar cedís un punt en el seu embat.

Durant la nit, l'estranger escapà de la negligent vigilància dels expedicionaris que dormitaven sota els efectes de la festa en què havien agraït als déus la seva clement actitud. Les cames de l'estranger eren dèbils i l'esbufec curt i fatigós, però pogué caminar durant tota la nit il·luminat per la deessa-mare, la lluna minvant que encertà a lluir en els cels fins a la matinada. Llavors ja estava segur en els penyals propers al congost, i es va ajupir en una cova humida per deixar que el dia transcorregués sense que ningú el veiés. En caure altra volta la nit, tornà al camí amb esperança, animat per la proximitat dels penyals de Deià en què la Nimfa l'havia escoltat durant tant de temps. Durant la tercera nit hi arribà. Fou inútil, llavors, cercar aixopluc ja que, en sortir el sol, els homes-cabra el trobarien per molt que s'amagués. Es va ajeure al peu de la roca en què la Nimfa s'asseia per escoltar-lo, al punt més alt del promontori, des d'on es dominaven les valls i la mar. La Nimfa el descobrí allà, dormit, amb el sol colpejant-li la pell blanquinosa i el vent jugant amb el matoll, ja blanc, del seu cabell. I per fi se n'apiadà, li concedí la mort i enterrà el seu cos al lloc més alt del promontori, envoltat pel cor de les branques dels arbres i refrescat per la rosada que alleugera les nits de les més intenses i aferradisses calors de l'estiu. I ordenà als homes-cabra que cremessin damunt la tomba el collar de taronges seques que simbolitzava el poder la Triple Deessa sobre els seus súbdits. I vessà una única llàgrima, que en tocar al terra es convertí en el brot d'una olivera que acabava de néixer. I ordenà que aquest arbre canviés el color de les seves fulles pel gris perla de la mirada del vell per tal que, mentre existissin oliveres a Mallorca, tot el món recordés l'estranger, el poeta vetust que volgué morir en els promontoris de l'illa que ell mateix havia contribuït a inventar.

(*) Traducció de Felip Munar i Munar