Ens sentim mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Poc, o gairebé gens, ‘balears’. La indecisió amb què m’han respost les persones a les quals he fet la pregunta ja mostren la tendència. És allò de: som mallorquí! No som balear, o no ens sentim balears a bastament, o som «de les illes». Per molt que la circumscripció administrativa ens faci partícips de la mateixa deriva: la pertinença geopolítica a la Comunitat Autònoma de les illes Balears. La insularitat és un dels tòpics que fonamenta les característiques físiques, històriques i socials de les illes Balears. A això hi hem d’afegir la creença segons la qual les illes són submóns a part. L’aculturació i l’estandardització social d’aquests darrers anys fan que la insularitat s’hagi convertit en un atribut diferent, per mor de l’allau turística, el fenomen de la globalització o la immigració. Als antics debats sobre insularitat i identitat hi hem d’afegir components nous, com el de la resistència o la supervivència com a poble. I dic antics debats als del localisme, provincianisme, regionalisme, nacionalisme, pancatalanisme, espanyolisme i, efectivament, el balearisme.
Tant hem marcat les diferències que menyspream les similituds. Els projectes de pertinença queden diluïts en les ànsies insularistes. El que serien comarques d’un mateix territori aquí, amb la mar per frontera, costa molt més refermar-les, i no en parlem quan hi afegim l’atracció gravitacional de pols més poderosos que Palma: Barcelona, per als menorquins, i València, per als eivissencs. Fins i tot els qui tenen més clara la pertinença a alguna casta d’entitat unitària, han de fer filigranes per demostrar-ho. És allò de la nació emocional o íntima (cada una de les illes); la nació política (les Balears); la nació cultural (els Països Catalans). És cert que l’Estatut d’Autonomia de 2008 eleva els consells insulars al rang d’institucions autonòmiques per les competències transferides, ja no són simples organismes d’administració local. Les illes menors continuen amb els seus memorials de greuges contra l’illa major.
L’antimallorquinisme és indestructible, no és més que una versió del petit contra el gros, retroalimentat per l’aïllament físic, per la manca de massa crítica poblacional que impedeix assolir determinades funcions, ja siguin les universitàries o les hospitalàries. Les inversions prioritzen l’illa major. Els costos de la insularitat mal resolts continuen alimentant l’antimallorquinisme, que té com a colofó l’antibalearisme. S’hi poden oposar elements de confraternització recent, com puguin ser el Parlament de les Illes Balears, la tasca d’IB3 retransmetent actes i festes populars de totes les illes, els viatges entre illes incentivats per als jubilats o l’existència de textos didàctics amb les Balears com a subjecte educatiu, que no han assentat significativament el procés de la balearitat.
Acabada La via menorquina del creixement , i posats uns fonaments similars a totes les illes, instaurats sobre el turisme i la venda de residències, cada illa cerca una via a la diferenciació, no per ànsies d’antibalearisme, sinó per augmentar el seu poder d’atracció de visitants. Les propostes balearistes han estat magres. I amb oposició, basada en la creença de que les Balears són un invent de Madrid. Aquest ideari de projecte d’articulació comuna ha estat aprofitat pels partits de rang estatalista que els projectes nacionalistes arrelats han rebutjat, deixant la balearitat irresolta i amb una mirada de sospita.
Ni per fer una enciclopèdia ens hem posat d’acord: n’hem fetes tres de diferents. Ni per un himne comú ens hem avingut. No és estrany que les reflexions erudites recents continuïn amb expressions com «una comunitat autònoma homogènia però diversa», «una realitat pluriinsular comuna però diferenciada»... Una equació sense solució.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.