Clam a la ‘hammada'

Ningú ens ha de convèncer que la situació és difícil i les pressions, les extorsions, del Sud i del Nord, són poderoses. Si Sánchez s'hagués implicat de ver en una negociació per garantir algun procés d'autogovern, al·legant la pròpia impotència i la insostenibilitat de la situació; jo no el defensaria, perquè només el poble afectat i Nacions Unides poden decidir sobre la solució i, des de fa dècades, el mandat internacional és un referèndum d'autodeterminació (i Marroc considera les autonomies «inconstitucionals»); però com a mínim hagués mantingut un cert decòrum, algun respecte per als qui ho viuen en pròpia carn, i per la pròpia opinió pública, que ha dat mostres sobrades de suport als sahrauís. Però el que ha fet Sánchez és vergonyós, desentranyat, miserable.

Escau una reacció popular per no abandonar un poble a la seva dissort. S'ho juguen tot. Però també nosaltres, Occident, el món, ens hi jugam molt. Instal·lar-nos en el cinisme d'una legalitat internacional vàlida a redols, quan convé, renegar de les solucions democràtiques en favor de forces ocupants o de sagrades unitats estatals, és una font contínua de conflictes i dolor. La incapacitat d'avançar des del diàleg, les urnes i la pau, ens fa perdre l'Esperança en la Justícia. El flagell de l'inclement sirocco no és res en comparació, són els enganys, les ganivetades, les promeses traïdes, lo que corseca l'esperança. I l'esperança és el motor del progrés; la desesperació, del caos.
Tanmateix, malgrat Sánchez, malgré tout, la República Àrab Democràtica del Sàhara segueix dempeus, tocada, però dempeus.