Joan F. López CasasnovasPalma06/04/22 3:59
TW
0

La història contemporània ens informa que els pobles no s'han mostrat remisos a fer la guerra quan hi han entrat induïts pels seus amos polítics. En bona lògica, hauria d'haver-s'hi esdevingut tot el contrari: a mesura que els temps avançaven, els pobles –la gran massa de la població dels Estat– sofrien en major escala les conseqüències de qualsevol conflicte bèl·lic, en raó de la progressiva efectivitat deletèria de les armes posades a contribució; i alhora, les possibilitats d'acció civil i de consciència col·lectiva augmentaven en aquestes mateixes capes socials predestinades a víctimes». Amb aquests mots Joan Fuster entén que en les relacions humanes, i més quan intervenen «raons d'Estat», no hi sol haver «bona lògica». Aquesta cerca esbargir les falsedats per trobar la veritat, que sovint s'oculta darrere prejudicis i manipulacions ideològiques. És tòpic dir que la primera víctima de les guerres és la veritat. «Guerra» és un brevíssim assaig dins Diccionari per a ociosos. L'autor de Sueca (1922-1992) en datava el pròleg el 3 d'abril de 1963. Aquest títol, junt amb L'home, mesura de totes les coses i Babels i babilònies, malgrat la seva aparent modèstia (ell en deia que eren «poca cosa, matèria de conversa cordial en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s'hi interessés»), mostren el Fuster mordaç, volterià, intel·ligentíssim.

Als cent anys del seu naixement, no deixa de sorprendre l'agudesa i amenitat dels seus textos. Des del seu escepticisme davant les conductes humanes, observa fenòmens de plena actualitat. La guerra, diu, quan comença, sembla una gloriosa vacança; la realitat ho desmenteix tot. Sembla escrit despús-ahir de la invasió d'Ucraïna.

La cançó dels qui van a la guerra parla de pàtria, enemics, victòria; aquesta és la lletra, però quan se li posa la música de les explosions, ve que sona la depredació, la matança, l'odi, el nihilisme més absolut. «La guerra és, en si, una ‘categoria' al·lucinant». Aquesta frase tanca l'article i em pica saber què volia dir Fuster amb el mot categoria. En filosofia, és un concepte fonamental, una classe de les que s'estableixen per reduir els objectes del coneixement. I si al·lucina, és que encega i captiva irresistiblement. Crec que açò està passant. Observem només el reduccionisme interessat que els governs i els mitjans de comunicació al seu servei a banda i banda operen sobre causes tan complexes com els interessos en joc, els antecedents i les conseqüències, les víctimes i els perdedors, etc.