Plomar una gallina

La democràcia i la tolerància no autoritzen ningú a faltar a la veritat, tergiversant coses, afirmant el que no se sap o se sap que és fals, fent insinuacions malèvoles. En no poder documentar-les, hi ha qui té la immensa poca vergonya de dir que, si no és ver, que ho demostri l'imputat. Però el qui és conscient de com verament ha obrat no ha de demostrar res; açò és feina de qui acusa o insinua.

Qui actua així és pitjor que un lladre. Perquè un lladre et roba uns béns materials que es poden refer, un lladre en el fons s'enduu un profit. Però qui calumnia, en difamar, cerca d'aconseguir una cosa més morbosa: la satisfacció momentània als seus més baixos instints (venjança?, profit propi?...). La calúmnia destrueix un bé necessari per a la vida, com és la justícia de respondre als fets reals i no a les opinions imputades. Si qui calumnia, per demés, ja té una certa experiència en judicis i plets, no ignora que apel·lar a la justícia és un darrer recurs en un estat de dret, i jutjar-te per difamació i calúmnies demostra l'arrel dels ressentiments.

Aquell que no va veure realitzats els seus propòsits de furtar del tot uns espais naturals al fruïment de la comunitat, pot pensar allò que vulgui dels qui, un dia ja llunyà, van tenir art i part a frustrar-li aquells propòsits. (Érem, però, molts més dels que deien i creien!). «Calumnia amb tota l'ànima, que sempre hi queda la mala bava», diu un proverbi popular. El difamador pretén que calumniant sempre hi queda un verí. Amb l'objectiu de vèncer (i guanyar l'opinió pública) , els bàndols d'una guerra no cessen de divulgar falsedats. Però no cal acudir a experiències bèl·liques; quantes mentides no fan córrer a través de les «xarxes socials» els poderosos que manegen la «veritat». Si, a tots els bocamolls, la justícia els obligàs a replomar la gallina pelada... Però el Tribunal Suprem espanyol ‘arranja' allò que importa.