Kosovo, encara

Arran de la bàrbara invasió d'Ucraïna, se'ns insisteix en l'alt valor del principi d'integritat territorial. Innegable. Constatació que no treu que les fronteres són el resultat de tractats (soi-dissants de pau) dictats per potències vencedores d'acord als seus interessos. Ucraïna n'és un exemple. El cas de Kosovo és fins a cert punt especial, històric, perquè, per avortar la seva declaració unilateral d'independència, en aquell vesper de l'antiga Il·líria, Sèrbia demanà a Nacions Unides un pronunciament de la Cort Internacional de Justícia. Que el dictà, fa 12 anys, validant la independència. Sèrbia no acceptà el veredicte. Espanya tampoc.

Ni Rússia, eslava, que en veta l'ingrés a l'ONU. Però, alhora, defensa l'autodeterminació de Crimea, independent de fet des de la crisi de 2014. De llavor ençà hi ha guerra al Donbass. Putin l'ha duit al paroxisme. I la por a l'escalada, a la propagació. El Protocol de Minsk era una entesa útil, però pareix que ningú està per equilibris, sinó per imposar la pròpia posició, a un preu macabre, i amb un devessall de feixucs efectes col·laterals. Sota les apel·lacions a la unitat, la nació, l'honor, la llibertat..., com sempre, els mòbils econòmics.

Ens calen regles democràtiques, justes, per delimitar els Estats, amb respecte a les minories, pensant en la gent. Espanya ha traït el poble sahrauí de manera miserable, en la seva croada contra el dret a l'autodeterminació. Fa 50 anys reconegué la Xina Popular (la mà de Kissinger, clar) i passà a considerar Taiwan com una simple província... Per Espanya, el futur de Taiwan correspon decidir-lo a la Xina Una (gran i ¿lliure?). Fins que rebin una telefonada de Biden. El major nombre d'Estats contraris a reconèixer Kosovo són els del grup Alba, d'Estats bolivarians. Que hi coincideixin amb el Rei espanyol, que se permet fer un lleig a Bolívar, és per pensar-hi.