Groucho i jo

Per a Julius Marx, els doblers eren essencials. Son pare era un modista desastrós i sempre anaren més justos que la pell del nas. En Chico de jove ja era ludòpata i fins i tot robava els pantalons que son pare encara no havia entregat. M'atur en una paraula que em va fer gràcia de Groucho and me: pitcher, germana anglesa del nostro pitxer i del pichier francès. Tanc parèntesi etimològic.

Els Marx passaren més de quinze anys visquent en hotels pèssims i menjant uns dies malament i d'altres poc (i malament). Groucho explica la solitud de l'actor entre funció i funció, perdut en els llocs més remots. Alhora, anaven polint el seu humor, convertint a Harpo en un personatge mut perquè no era molt hàbil amb les paraules i, en canvi, en Groucho era un crac de la improvisació. O que, fent cinc funcions al dia, era molt més còmode pintar un bigoti que no haver-lo de desenganxar cada pic.

Arribà el dia del debut a Broadway amb I'll say she is i la matriarca dels Marx es va trencar una cama. Però Miss Minnie va anar al teatre en llitera per veure com la seva prole es menjava la gran poma i, després, el món. Amb les butxaques plenes per primer pic, en Julius i els seus germans es varen convertir en addictes a la borsa. Groucho va perdre tants de doblers al crac del 29 que, des de llavors, va patir insomni.

Ja eren estrelles de Hollywood, a punt de filmar Una nit a Casablanca, i van rebre una carta dels Warner Brothers advertint-los que no podien fer un film que inclogués la paraula Casablanca. En Groucho els hi va contestar que no tenia ni idea que un avantpassat dels germans Warner hagués conquerit aquesta ciutat marroquina, però que confiava que els espectadors serien capaços de distingir entre Ingrid Bergman i Harpo. Ara bé, els va advertir que ells ja eren germans professionals molt abans que els Warner, o sigui, que alerta a no rebre una demanda. Els Warner no van entendre la ironia.

En els darrers anys, quan triomfava a la televisió amb el concurs You bet your life, Groucho explica que se li va acostar una dona i li va dir el compliment més bonic de la seva vida: «No et moris mai. Just continua vivint». Tant de bo, Julius, tant de bo.