Els bàrbars a les eleccions

Les campanyes electorals duren sempre, van d’unes eleccions a les pròximes. No sabria com negar aquesta evidència: els arguments en contra s’han diluït fa anys en el dia a dia de la política, cada vegada rabiosa i menys útil. Així i tot, les darreres empentes –les darreres grolleries, les darreres calúmnies, les darreres mentides– tenen un caràcter especial: ens exciten l’instint més salvatge, ens mostren més a les clares fins a quin punt ens atreuen la barbàrie i l’abisme. La ciutadania faria molt bé de destriar, en aquests períodes, els polítics capaços de mantenir la serenitat, perquè només en ells hi trobarà un reflex pàl·lid del que entendríem com un bon polític. La llàstima és que el renou i la fúria de la salvatgina dificulten la distinció d’aquest bon polític entre les manades de bàrbars intractables.
Sembla clar que se’ns farà difícil assenyalar els períodes especials com aquells en què s’intensifica la brutalitat humana: és possible que ja l’hàgim perduda tota i no ens en quedi per als trams pròpiament electorals. No estaríem gaire més incòmodes que ara. Fixem-nos, si no, en la reacció del comú de la gent quan els més poderosos comencen la campanya, com passa des de fa un parell de mesos en aquests bocins de país on encara tenim estatge (insegur, cert, però estatge al cap i a la fi). La reacció dels nostres conciutadans és d’una, diríem, absència, d’una indiferència, d’una resignació i d’una mansuetud treballades a consciència al llarg de quasi tota la història. Aquest caràcter es manifesta sobretot quan grups d’empresaris (i sobretot turístics) organitzen les mateixes reunions de l’any passat per dir pràcticament les mateixes coses que l’any passat: la qüestió és desacreditar el govern si és d’esquerres i valorar-lo si és de dretes. Un dels principals empresaris turístics del país va dir que havia complit les instruccions rebudes del president (que no era d’esquerra).