Fer el joc al feixisme

Sovint es discuteix sobre què s'ha de fer per aturar l'extrema dreta, per arraconar-la o treure-la del terreny de joc polític, per impedir que les seves idees circulin i que les seves propostes arrelin en el futur i que el seu discurs d'odi, antipluralista, violent, no es naturalitzi en l'esfera pública i dins els cervells i la por i la visió de futur dels ciutadans. Les propostes per ‘aturar el feixisme', per no fer-li el joc o per anul·lar-lo –les expressions que s'usen són abundants i variades–, són de tota espècie i pelatge: que si s'han d'impulsar més polítiques socials, que si s'ha de donar un coixí de seguretat i una possibilitat de prosperitat a la gent desvalguda, que si s'ha d'enfortir l'educació dels nins i els adolescents i els joves, que si s'ha d'explicar més i millor que el feixisme –en totes les seves variants– basa el seu poder i tota la seva capacitat de persuasió en la mentida, la manipulació, el cinisme, la desinformació interessada i el populisme alçurat... Bé, puc estar d'acord amb tot. Però, quan es parla del tema, sovint trob a faltar que es digui més que, per aturar el feixisme, o l'extrema dreta, o fins i tot qualsevol forma de populisme de caire autoritari o directament totalitari, el primer i més imprescindible que s'ha de fer és no generar desconfiança en les institucions i en la política entre la ciutadania, ni escampar desànim, ni fer-los creure que no hi ha res a fer, que tot és tal com és i que no hi ha manera de canviar-ho, que tant se val el que votin o vulguin aconseguir, que la realitat és una fatalitat que cal assumir amb cinisme o davant la qual cal resignar-se amb temor i amb prudència. En aquest sentit, i amb el benentès que a l'Estat espanyol els principals responsables de naturalitzar i fer el joc a l'extrema dreta han estat i són els hereus del franquisme (en versió nacionalcatòlica, com és el cas del PP, o bé en versió falangista, com és el cas de Ciudadanos i Vox) i els legitimadors del postfranquisme (el PSOE), em sembla obvi que tant Podemos com l'independentisme català també hi tenen part de culpa. També, cadascun a la seva manera, han fet el joc al feixisme, a l'autoritarisme. Com ho han fet? No reconeixent o edulcorant les seves derrotes, ennoblint exageradament i cínica les virtuts del possibilisme, sublimant hipòcritament la seva impotència per no poder fer les coses diferent o millor.