Espanya és la nació més important de la història de l’univers, un estat indestructible, però ai, es veu que pot desaparèixer de cop si al Congrés de Madrid s’hi comencen a parlar el català, el basc i el gallec, és a dir, les llengües oficials de l’estat que no són la castellana. És el que el periodista Òscar Andreu va definir amb una expressió irònica i precisíssima: el supremacisme fràgil de l’espanyolitat. Un dels arguments que més s’han repetit per atacar que es pugui parlar en català, basc i gallec al Congrés és el que diu que, quan un català, un basc i un gallec es troben pel carrer, entre ells parlen en castellà.
Lluny de reforçar la legitimitat del castellà, aquest argument primari i superbiós fa el contrari: si tots ens hem d’entendre en castellà és perquè el supremacisme espanyolista duu segles exercint tota classe de violències –educatives, físiques, legals, econòmiques, mediàtiques– perquè això sigui així. La lengua común no és tal per la gràcia de Déu sinó a causa d’una història demencial de brutalitat i coacció. Al capdavall, si l’espanyolisme –la castellanitat hegemònica– odia tant el català, el basc i el gallec és perquè són l’element principal que posa en dubte la seva concepció centralista, autoritària, castellanista i uniformitzadora de la realitat. És per això que el sobiranisme/independentisme, i també el democratisme realment igualitarista, només té sentit i és viable si té la normalització de la pluralitat lingüística i cultural com a lluita central.
I és per això, també, que l’esquerra sobiranista que posa la lluita nacional al mateix pla que totes les altres lluites l’únic que fa és contribuir a perpetuar Espanya tal com és, o sigui que l’únic que fa és perjudicar totes les causes que diu defensar. Que encara haguem de repetir aquestes obvietats entristeix una mica i és bastant inquietant. En aquest sentit, val molt la pena recordar aquella frase de l’escriptor kenyà en llengua kiukuiu Ngugi wa Thiong’o: «El domini econòmic i polític d’un poble mai no pot ser absolut sense el control cultural». El control cultural, afegim-ho, inclou primer de tot la llengua, i després venen la memòria, i la seva germana gran, la història, i l’imaginari, i la creativitat individual i col·lectiva, i, finalment, la percepció del món i l’autopercepció d’un mateix. Primer de tot, però, repetim-ho, hi ha la llengua.
5 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
AngelcaídoA tu te coacciona es dialecte barceloní? Idò ho dissimules molt bé! 😎
Guiem BassaÉts tu qui hauria de començar escriguent en mallorquí. Éts tu qui mos vol vendre una percepció falsa de sa llengua, sa memòria i el món. Éts tu s'infiltrat que vol baratar una llengua per baratar-mos sa memòria i s'identitat. Per desgràcia teva, vivim en democràcia i sa propaganda espanyolista just la s'empassola qui vol.
La lengua común no és tal per la gràcia de Déu sinó a causa d’una història demencial de brutalitat i coacció Tiene usted RAZÓN los MALLORQUINES que amamos NUESTRA NOS SENTIMOS DEMENCIAL y BRUTALMENTE COACCIONADOS POR EL DIALECTO BARCELONÉS.
Mucho criticar el imperialismo español, pero del imperialismo catalán no dices nada. Aquí estamos hartos.
Empiece escribiendo en mallorquín, y luego ya nos intentará vender eso de la lengua, la memoria y la percepción del mundo y uno mismo. De otra manera parece usted un infiltrado que intenta cambiar una lengua precisamente para cambiarnos la memoria y la identidad, que es de lo que trata este proceso sin democracia.