Gabriel Ensenyat PujolPalma11/10/23 0:29
TW
6

Va sonar amb vehemència i un adequat to comminatori. Dos vells galls de galliner s'havien reunit perquè un (Felipe González) presentàs un llibre de l'altre (Alfonso Guerra). El primer, mentre feia pujar pausadament el to de veu, advertí que Espanya (bé, España) no admet xantatges de ningú i menys encara, afegí després de la previsible pausa esperant l'aplaudiment de rigor, per part de minories en vies d'extinció. Es referia a catalans i bascs, no fa falta jurar-ho. És una asseveració que, tractant-se d'un expresident del govern, no es pot negligir. Ni impugnar amb lleugeresa com un xiscarrillo impropi de qui l'ha pronunciat. També perquè Espanya té una llarga tradició d'extingir ‘minories' que al seu temps foren majories absolutes. Exclusives i tot, al respectiu territori. Vegin el que va passar a Amèrica. O, abans, a la Península, amb els andalusins (això és, els ‘moros' objecte de la Reconquista). Per descomptat que els andalusins no eren ‘espanyols', perquè eren musulmans i, per tant, havien d'ésser objecte d'extermini. Encara que, paradoxes de la vida, resulta que, com a autòctons islamitzats, descendien dels ibers que sí que eren espanyols. Així ho explicaven i encara ho diuen les històries fraudulentes que pul·lulen pel mercat. L'oxímoron és espectacular. Però encara mantingut per alguns que ocupen càtedres universitàries i cadires acadèmiques. També consta que alguna vegada a l'altiplà hispànic hi hagué neteges ètniques de jueus i moriscs, minories recalcitrants de creences alienes al codi espanyol.

Per sota del raciocini són discernibles algunes qüestions. Una es pot plantejar amb diferents i descendents nivells de gradació: la nomenclatura escollida. Perquè hi ha altres possibles expressions per definir allò que el senyor González considera una realitat tangible. Posem per cas ‘risc d'extinció'. O ‘condemnades a...'. Tampoc no hauria estat extemporani si el senyor González hagués al·ludit a ‘minories subalternes'. Millor encara si reunim les dues proposicions en una de sola: ‘minories subalternes condemnades a desaparèixer'. Queda claríssim. Cap d'aquestes formes no són sinonímiques. I tenen significacions diferents. L'opció escollida no va ser trivial. ‘En vies de...' no té cap connotació repulsiva. Més bé sembla neutra, com si deim ‘en procés de'. I fins i tot pot tenir un grau de positivitat. Sona a desig que es complirà, com allò de l'‘España en vias de desarrollo' de la meva infància (l'Espanya de Franco, vaja). No havia arribat a la Terra Promesa, però n'estava en camí. Risc d'extinció, és tota una altra cosa, que pressuposa la necessitat d'intervenir davant la imminència d'un final que no hauria de tenir lloc. Aplicat a la fauna o la flora, genera instantàniament l'automatisme de la seva protecció. González no ho digué així.

Resumiré els principals efectes relatius a la realitat ‘balear' (utilitz ‘balear' com a abreviatura de les específiques de cada una de les illes). Certament, la societat balear està en possible trànsit de desaparició. Per extinció personal i sobretot a causa d'un procés migratori imparable i absorbent des de fa setanta anys, primer peninsular i després planetari, impossible de neutralitzar. Amb el que significa d'imminent degradació final de la ‘identitat'. L'ordre social ja va quedar liquidat amb el turisme. I és previsible que els habitants de les illes deixin de parlar català en un futur pròxim. El desvaliment balear davant la pròpia descomposició és real i no cap desvari nacionalista. Fa un cert temps Guillem Frontera va plantejar la possibilitat que en un futur ja no hi hagués mallorquins sinó descendents dels mallorquins. Com avui ja no hi ha inques sinó descendents del inques. Fins i tot arriba un moment que ja no queden ni descendents. Algú de vostès coneix qualque descendent dels cartaginesos?

La minoria en vies d'extinció, segons es connota de la declaració de Guerra (permeteu-me el fàcil joc de paraules) del senyor González, no s'ha de protegir, com es fa amb les espècies amenaçades, sinó que s'hauria, finalment, d'extingir. Així s'acabaria l'impertinent xantatge dels pobles no castellans. De manera que es restabliria el guió de l'Espanya oficial, incapaç d'assumir la realitat de comunitats diferents, amb llengua i cultura pròpies. La història no sempre acaba bé. I perquè hi acabi la d'Espanya és necessari que les minories s'extingesquin. Si no el procés resta inconclús. Cal acabar d'una vegada la Reconquista. Només falta tenir un poc de paciència. D'aquí que no s'entén l'exasperació de l'expresident.

És el problema del nacionalista espanyol. I González i Guerra són dos pertinaços nacionalistes espanyols que atribueixen tots els mals del nacionalisme al nacionalisme no espanyol. Amb el benentès que ells, en tant que espanyols, no són dos nacionalistes de cal déu. Dos antics socialistes celtibèrics adobats amb un pòsit d'aquell marxisme dogmàtic ja demodé als anys 60 i 70 que encara devia impregnar-los, de quan el PSOE es definia, recorr a la memòria, com un partit ‘marxista, revolucionari i de classe'. I el principal enemic de la classe obrera era la burgesia, sobretot la més malèfica de totes, la catalana. El finat Jordi Solé Tura, aleshores comunista, més tard felipista, en publicà una obra memorable el 1967, Catalanisme i revolució burgesa, que necessità ulteriors rectificacions per part de tota una generació de contemporaneistes.

L'oracle González no és infal·lible, és clar. Fa dos mil anys ningú no hauria donat un cèntim per la supervivència del poble jueu. I aquí el tenim, amb un estat propi capaç de mantenir a ratlla els seus arxienemics a través de la fusió de l'àtom. Posats a oracles, el que m'atrevesc a conjecturar és que, abans que passi el que ha de passar, primer s'extingirà el senyor González. Que ningú no s'incomodi: jo també. I vostès igual. És la llei de la longevitat. No hi podem fer res.