Durant el segle XV mallorquí la institució municipal ciutadana subvencionava un mestre dedicat a l’ensenyament elemental. El 1443 el docent cobrava 30 lliures. El 1497 el sou s’havia reduït a 25 lliures, un 17 per cent menys. Tot i així, els jurats (equivalent als regidors d’avui) proposaren cancel·lar temporalment l’assignació, basant-se en «les concurrències que cascú no ignora». L’al·lusió feia referència a la penúria financera de l’administració (endeutament superlatiu, crisis diverses i una constant amenaça corsària -els moros). El propòsit era dedicar la quantia a promoure concursos de joc de ballesta. La motivació no era esportiva sinó per tenir persones entrenades en el maneig de l’arma per tal de plantar cara als impenitents corsaris. La proposta fou rebutjada. La defensa no s’havia de fer a costa de la docència.
La notícia del dia, bé que lacerant, no ha estat inopinada. L’informe PISA ha dictaminat que el rendiment acadèmic dels estudiants no és per tirar coets, amb les previsibles reaccions d’alarma, desassossec i indignació. Tanmateix és quelcom que d’aquí una temporada tornarà a ocórrer, diuen els àugurs -igual que ja ocorria vint anys enrere. És la imatge d’una eterna incapacitat, d’una derrota. Les reflexions sobre el perquè de la desolada evidència proporcionada per aquests controls es fan amb les cartes marcades: a la constatació dels continuats canvis de plans d’estudi i al fals comodí inculpatori de la immersió lingüística, si no és en castellà, ara s’hi ha afegit la conseqüència d’una pandèmia que va obligar a substituir docents per pantalles. Nogensmenys la constatació sempre exclou indagacions sobre el paper de pares i alumnes, això és, el naufragi de la família com a àmbit d’educació de valors bàsics. Deixem-ho estar perquè és un tema tabú que costa desenterrar. Tampoc, certament, el fracàs escolar no és objecte de conversa pels vianants del carrer. Abans que donar-se de morros amb la realitat val més treure pit com el senyor Mañueco, el president de Castilla y León que ha ofert per a tota Espanya «el modelo educativo de éxito» de la seva comunitat, on sembla que el mal no està tan arrelat. Ha elidit dir que l’èxit es basa a ser part primordial de «la España vaciada», que permet tenir grups reduïts i compactes a l’aula, en el si d’una societat declinant però estructurada. Tanmateix si aterram a la realitat insular, una mirada sobre la matèria a partir del mapa autonòmic publicat en aquest diari (Ultima Hora 6/12/23) ens mostra que els indicadors de les Balears són superiors als d’Andalusia, Castilla-La Mancha o Extremadura, on l’única immersió és la castellana. I, per contra, aquí el desgavell social i poblacional (ja ens entenem) és superior. El subterfugi lingüístic, doncs, és una fal·làcia. Una més.
No tenc cap competència per continuar perorant sobre la matèria, més enllà de les obvietats apuntades. Segur que la Santa Mare Pedagogia pot aclarir altres coses. Així i tot he sentit comentaris experts i tots coincideixen que educació i investigació són dos pilars bàsics de qualsevol societat avançada. Que, pressupostàriament, a la Pell de Brau i dependències insulars fan aigua. La inversió en ensenyament a Espanya és un terç inferior a la mundial, i durant l’última dècada ha romàs pràcticament congelada en relació amb el PIB. En canvi només als últims cinc anys la despesa militar s’ha incrementat un 50 per cent. Hi ha, a casa nostra, percepcions desvariades que propugnen la segregació lingüística com a panacea per tot. Que ara mateix la dreta extrema (commutarem els termes per veure si resulten més del gust del general i la tropa) malda per apuntalar amb 20 milions d’euros. Que per descomptat no es restaran de cap quota uniformada. I en això estam.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.