Miquel PirisPalma06/03/24 0:30
TW
0

En José Luis es va afiliar al partit comunista d'adolescent. Amb Marx a les venes, defensà amb convicció els drets dels treballadors o la necessària laicització del país. En pocs anys s'adonà que el llegat franquista era una muntanya granítica que cap partit no aconseguiria moure ni un nanòmetre. De pare republicà, ergo de família modesta, es pagà la carrera de magisteri fent feina. Però el sou d'un mestre de primària era eixut i tirà a polític. Felipe González ja havia deixat clar que Marx era un perdedor i que ells estaven allà per guanyar. Enlluernat, deixà enrere cinc anys de comunisme i s'afilià al PSOE. Efectivament, un any després ja governaven.

Durant anys, en José Luis va construir aliances amb companys de partit, aprenent a interpretar magistralment el paper del defensor dels obrers mentre els hi feien el salt amb els amos del ‘cortijo'. Passaren els anys i s'acostumà al sou i els complements que anaven amorosint el seu compte corrent. Però no n'hi havia prou. Els cants de sirena arribaven de la capital on les untades eren més olioses i les portes giratòries un premi a tota una vida dedicada a mentir. En temps de descompte, en José Luis se la va jugar pujant al Peugeot de Sánchez. Recorreren Espanya per convèncer a les bases amb l'obra ‘Honestedat d'esquerres', on brodava el paper. I els militants, ingenus eterns, els compraren roses, punys i promeses.

Ja ministre, ungit de poder, trobà normal que Koldo, el seu fidel servidor, s'endugués una pessigada de tanta glòria. Immergit en la bacanal extractiva que l'envoltava, trobà del tot normal actuar d'aquella manera -tal com li havia passat a Urdangarin, Rato, Cañellas, Matas, Munar, Fabra, Mato, Camps, Zaplana, Aguirre, Chaves, Griñán, Guerra, Roldán, Bárcenas, M. Rajoy, Pujol, Millet, Correa o Ayuso-, obrà amb descuit i la porta giratòria volà a l'hiperespai. Ara només li quedava estirar l'aforament i representar el paper de polític digne mentre les proves li anaven fonent la careta. Més tard intentaria negociar un càrrec perifèric per deixar d'importunar. Poc s'imaginava aquest final quan, assegut a la marisqueria amb en Koldo, banyava els calçons blancs de lascívia pel mannà que s'endevinava incessant.