Mallorquinisme i balearitat

Darrerament s’observa, des de sectors ben diversos, força interès per repensar el mallorquinisme. I fila que filaràs s’ha arribat a la necessitat d’enllestir un balearisme que confereixi identitat cultural i històrica al marc autonomista que ens assigna la Constitució. La presidenta Prohens ho té clar. Tot avançant-se a conclusions de més pes historiogràfic, considera que un dels trets cabdals de la balearitat rau en el fet que si un resident a qualsevol de les cinc illes vol fer camí en línia recta i no s’atura en veure l’aigua, invariablement acabarà a la mar. La geografia defineix la identitat. Perfecte! Altra cosa és que si per proclamar allò que és obvi calen tantes mesades. Què en pensaríeu del científic que anunciés, després d’infinites cavil·lacions, que acaba d’inventar la poma...? Doncs suposo que li diríeu que molt bé, però que hauria pogut esmerçar el seu valuós temps a fer sonar el flabiol perquè, de pomes, ja n’hi ha a la pomera. No cal proclamar allò que tenim davant els ulls. Igualment avanço la inutilitat d’aprofundir en el mallorquinisme i el balearisme, perquè ambdós conceptes ens aboquen a un regionalisme flonjo, actualment dit autonomisme. Quines ganes d’enredar la troca...! Els madrilenyistes d’elit hi han estat, històricament, molt donats a repensar-se Espanya a l’hora del cafè de mitja tarda, després de la becaina, i arribaven a la conclusió que Espanya havia d’ésser exactament com volien que fos. Una pèrdua de temps, és evident. I amb conseqüències sovint calamitoses, si després de pensar i repensar i tornem-hi torna-hi a donar-hi voltes, divulgaven un tan patriòtic discurs entre aquells que no pensaven gaire (o més ben dit, gens), però tenien les armes. M’apresso a dir que ni el mallorquinisme ni el balearisme pretenen traduir les seves conclusions en una mise en scène tan radical com acostuma a fer l’espanyolisme casernari. En fi...! Reprenent el fil, tot intent de potenciar la marca identitària del mallorquinisme o del balearisme, encara que sigui amb plantejaments si fa no fa rigorosos, suposa fer retxes a l’aigua. A més de fer el platet a l’espanyolisme més ranci. Dit d’una altra manera: ni per miracle el mallorquinisme polític pot caure en la temptació de convertir Mallorca en eix d’una identitat històrica i cultural illenca. Més aviat cal aprofundir en un catalanisme integrador, si no volem que la nostra identitat quedi reduïda a l’arròs brut, com la valenciana, a la paella. El balearisme és cosa de la presidenta Prohens, que ha sabut embolcallar alguns eslògans, com és ara el del bilingüisme cordial o bilingüismo risueño, amb una càrrega poètica remarcable. Amb motiu de l’1-M no ens ha escatimat afalacs, més dolços que una piruleta. Som la Mediterrània: som, som...! Apunteu-vos aquesta, inspirada en la inoblidable Aina Cohen: Som l’ametler al febrer. Alça, i que amagat s’ho tenia...! Tot això de la vena poètica, dic. Amb aquest vers que ni somniava el Villalonga més sarcàstic, la presidenta ens al·ludeix a nosaltres, els balears. Probablement volia dir que som com l’ametller florit, atès que l’ametller floreix al febrer, de manera que l’entomem com una galanteria d’aquelles que arriben ben endins. Sobretot si, ara per ara, no anem camí de reconèixer-nos en una definició del mallorquinisme o de la balearitat que ens permeti (veritablement) ésser qui som.