TW
3

Dilluns d'aquesta setmana es va commemorar el vintè aniversari dels terribles atemptats de l'11 de març del 2004, quan una desena d'explosions simultànies varen provocar 191 morts i prop de 2.000 ferits a la ciutat de Madrid. Qui més qui menys recorda on era i què feia en aquell moment, i què va passar aquell dia i durant els dies següents: la confusió inicial sobre l'autoria dels atemptats, la manipulació institucional i informativa del PP d'Aznar –intentant fer creure a la gent que havia estat ETA i no Al-Qaeda–, els missatges per SMS, les concentracions davant les seus del PP i les delegacions del Gobierno, el compte enrere per a les eleccions de diumenge... Varen ser dies històrics i, naturalment, tothom els recorda. Ara bé, la manera com aquestes setmanes s'han recordat aquells fets ha estat esperpèntica, tergiversada, interessada, tramposa i incompleta, que és com solen recordar-se les coses a Espanya. Per començar, no han estat pocs els diaris, les teles i les ràdios que s'han centrat en recordar les mentides del govern d'Aznar sobre l'autoria dels atemptats tot obviant que ells mateixos varen creure's la mentida i la varen difondre, i que mai no demanaren perdó per haver-ho fet. El diari El País, per exemple. I tants altres. Fa certa gràcia, en aquest sentit, que molts s'escandalitzin per les mentides institucionals i informatives de l'11-M, com si fossin una penosa excepció, quan l'Espanya democràtica i moderna, ehem, s'ha sostingut sempre damunt d'una xarxa de mentides institucionals i informatives: que si la Transició va ser modèlica i pacífica, que si el cop d'estat va ser cosa de quatre guàrdies civils incontrolats, que si el rei Juan Carlos era un home senzill i afable, que si el turisme de masses és una indústria que enriqueix els ciutadans, que si Espanya era l'únic país europeu sense extrema dreta... Tot mentides, i totes consensuades i avalades per tots els grans poders de l'estat, inclosos els dos principals partits, PP i també PSOE. En aquest sentit, si no hi hagués hagut eleccions generals al cap de pocs dies dels atemptats, i tenint en compte el clima d'intoxicació i de criminalització a l'engròs contra el nacionalisme basc que imperava aleshores, està per veure si el PSOE hagués fet tanta via a denunciar la falsedat de l'autoria d'ETA, o si –com a mínim els seus sectors més espanyolistes– haguessin avalat la mentida d'Aznar i companyia.