Deia Sánchez que Espanya reconeixerà l'Estat palestí. Positiu. Dues terceres parts de la humanitat li han passat davant. Quan i si es donen les condicions, precisava, enigmàtic. Seguirà sense reconèixer Kosovo o la República Àrab Sahrauí. O el dret a decidir de Catalunya. Se'ns recorda la impotència del dret internacional i els organismes de govern mundial per resoldre aquests conflictes, des de principis racionals, justos, de consens, amb certa dosi d'equilibris geopolítics. La força i els interessos (dels qui tenen la força) segueixen regint les fronteres, la guerra i la pau.
Fa cent anys, la Societat de Nacions beneí l'ocupació britànica de Palestina i li encomanà que hi establís una «llar nacional jueva», afavorint-hi la immigració massiva. El territori ja estava habitat, clar, només que havia caigut l'imperi turc. Així que, alhora, ingènuament?, indicava que no podia comportar cap perjudici a la comunitat àrab. Vint-i-cinc anys després, Nacions Unides descartava l'Estat únic i apostava per una partició salomònica. L'apoteosi de l'Estat-nació: un per als jueus, un per als àrabs-palestins. No fou la panacea. El sionisme, aclaparat per l'holocaust i segles de pogroms, aprofità l'oportunitat. Per als àrabs fou inacceptable. I vengué la guerra. I la Nakba, el desastre. L'èxode, la diàspora. De palestins.
Han passat 75 anys, el temps és important. Anys cruus, sense solucions, en els que Israel va ocupant territori, desobeïnt l'ONU, amb insolència. Perquè pot. Els contraris no l'han fet recular, o desaparèixer, perquè simplement no poden.
És imprescindible aturar d'immediat la mort i el setge de tants d'innocents, la massacre d'infants. El mèrit polític és evitar el sofriment, no justificar-lo amb arguments sublims, humans o divins. I afrontar el conflicte amb fórmules de pau, de pau justa, de vocació universal, que legitimin fronteres i Estats, que garanteixin la convivència fèrtil d'individus i comunitats. No amb una cursa boja d'armament. Ha de ser possible. O l'odi durà més odi, la sang, més sang, en una orgia de crueltat i devastació.
Mor gent enmig del foc, mentre nosaltres, més o menys tocats, més o menys indiferents, ballam sobre un polvorí.
5 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
¿Por qué no te autodeterminas tú y te vas al desierto de Gobi?
SonrocaCreo que es una solución razonable y aceptable, ahora bien, ese nuevo Estado, el de Israel, debe CUMPLIR TODAS las Resoluciones de Naciones Unidas que hacen referencia a este asunto, cosa que NUNCA ha cumplido.
SonrocaTodavía hay quienes están ciegos ante el holocausto del pueblo de Palestina a manos de los sionistas y quienes intentarían encubrir su maldad, pero eso ha llegado a su fin. El mundo ha visto a través de los "pobres nosotros, las víctimas" de los opresores. Nunca más.
Gràcies per l'article. El colonialisme i imperialisme occidental és la font de la majoria de problemes del món. Lo més trist és que mai feim autocrítica i sempre donam la culpa als demés
Como se podia resolver el ‘problema judio’ despues de SIGLOS de persecuciones? El holocausto demostro tragicamente que la unica solucion era que tuvieran un estado propio y lo mas razonable y justo es que este estuviera en Palestina, su hogar ancestral. Claro que habia palestinos habitando en esta tierra (que no era un estado) como tambien habia ya judios que habian ido emigrando, aunque su numero era considerablemente inferior al de los palestinos. Por esto el establecimiento de los dos estados se hizo atendiendo en donde habia mas concentracion de judios y palestinos. Que solucion hubiera propuesto usted para resolver la tragica condicion de la diaspora judia? Enviarlos a Madagascar o, tal vez, al Polo Norte…? Julian Marias lo expreso muy bien: la dosis de injusticia que suponia la creacion del Estado de Israel, se compensaba sobradamente con la justicia historica que suponia su creacion. Se le ocurre una solucion mejor?