És l’altre que a mi em fa gran

La Bucòlica X és un dels millors textos del més gran poeta romà, Virgili. La dedicà a un escriptor company seu, Gallus es deia, quan aquest, ja adult, es troba solitari i trist, penant la deixa de Volúmnia, que tengué relacions amoroses amb Brutus i Marc Antoni i a ell li fou infidel. Virgili el situa en el marc d’una placidesa rústica (bucòlica), entre canyaferles i flautes de pastor, apropant-se a arbres joves per, en ells, tatuar els noms que feu sortir a la seva obra Amors. Així, en llatí, ho escriu Virgili: «Meos incidere amores arboribus: crescent illae, crescetis, amores», que el nostre poeta Miquel Dolç tradueix en aquests termes: «Gravar els meus amors en arbres tendres: creixereu amb ells, oh els meus amors».
Gallus escriu, en lletra petita, el nom de qui estima, però el nom creix, llavors. Perquè es va fent gros el que era petit? Per mor d’un altre: el nom, la persona a la que el nom correspon, va engrandint-se en la mesura que un altre, l’arbre, va creixent.