Costa i Alcover, setanta anys

Enguany es compleix el setantè aniversari de la proclamació de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera com a fills il·lustres de Balears. Va ésser una iniciativa del Círculo Mallorquín, tot i que hem de pensar que Gafim va tenir-hi molt a veure. Un dels convidats a participar en el cicle de conferències en homenatge als dos poetes va ésser Espriu, amb qui Gafim mantenia una amistat coral, forjada a Barcelona els anys d’Universitat. Fet i fet, Gafim mai no va estar-se de pregonar l’estima que és professaven ells dos i un tercer, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Probablement era així. Espriu fou jurat dels Ciutat de Palma, una altra iniciativa de Gafim, en aquest cas ben positiva. Tanmateix, Espriu declinaria la invitació del Círculo en saber que hauria de parlar en castellà. No va ésser l’únic a fer-se enrere. Carles Riba i Gaziel també s’hi negaren. «Em donaria vergonya de trobar-me a Mallorca en ocasió de celebrar-s’hi aquest centenari parlant en la llengua de l’opressor», escriuria Gaziel a Miquel Forteza. No hi faltaren substituts. Octavi Saltor, Antoni Vilanova, Miquel Dolç i Josep Maria de Sagarra acceptaren participar-hi. I un altre, Ridruejo. Tots giraven a l’òrbita de Destino. L’intel·lectual i el poder polític lliguen tan bé com l’allioli. Gaziel va tocar-ho amb les mans. A Meditacions en el desert, expressa el desconhort que li provoca la submissió al franquisme dels escriptors espanyols de la postguerra. Ortega, Ayala, Azorín, Benavente... Les dictadures, i també aquells governs que confereixen a la cultura la consideració d’un calcetí foradat (i em perdonin la vulgaritat de la comparança), procuren transmetre una imatge pública de proximitat o d’escalfor al món intel·lectual. N’hi ha prou d’observar com s’ho maneguen actualment els conservadors a casa nostra. Allà on hi ha llibres, teatre o esclafits i castanyetes, en trobareu una abundosa representació que es mantindrà en primera fila fins que el fotògrafs de premsa hagin fet la seva feina. Setanta anys enrere, la iniciativa del Círculo va trobar el suport entusiàstic de l’staff polític, d’un espanyolisme petri. I entre tots vampiritzaren Costa i Alcover. En l’ofrena floral que es va fer en honor d’Alcover en els jardins de la Glorieta, Gafim no va dubtar a qualificar-lo d’heroi, atès que «supo poner su amor a la patria por encima de todos sus amores». En fi...! Res de l’altre món, fruita del temps. Un any abans, amb motiu de la condecoració que Ruiz-Giménez va imposar a Llorenç Riber en el seu Campanet natal, el poble va rebre les autoritats amb «un artístico arco con las banderas nacionales y del Movimiento». Els intel·lectuals també hi eren. Igualment ompliren els salons del Círculo. Al costat de Ridruejo, de la mateixa manera que havien acompanyat Ruiz-Giménez. El poder polític cerca el suport, actiu o passiu, dels intel·lectuals. Ahir i sempre. Ho tinc present en rellegir la Llei de memòria i reconeixement democràtics que ara mateix, els conservadors, els que es deixen veure a tot acte cultural, pretenen derogar. Un dels paràgrafs de l’apartat tercer diu: «A l’interior, a l’exili, els intel·lectuals de totes les Illes treballaren per la conservació dels valors democràtics universals i de la nostra identitat cultural i lingüística». No va ésser així. O no ho va ésser ben bé. Digueu-ho com vulgueu. Però digueu-ho.