Rossegen els sembrats i les cossetxadores comencen a fer feina de bon de ver. Els camps, verds abans, agafaran un altre aspecte amb els rostolls i les garbes rodones que fan ara. Hi ha hagut temps per la ravenissa groga, per les roselles vermelles, i pels sembrats marronencs, alguns d’ells atacats per la cendrada. Al petit poble es preparen per a unes noves eleccions, en aquest cas europees, que reverdiran totes les problemàtiques generals, que aquí, en petit, també es tenen. La moixa de tres colors ha agafat un dragó i el deixa davant la porta del corral, com si me fes un present. Al cap de no res està farcit de formigues.
Cadascú amb les seves dèries. En Guiem Tagro ara va capficat en caçar coloms. «Saps que n’hi ha, de coloms venturers, amb una gabiota enganadora n’he agafat més de dos-cents. Es secret és posar els portallonets d’entrada així com toca, també n’hi entren de meus, però jo els conec a n’els meus». «Jo també en tenc», li dic, «se posen damunt ses teulades i he hagut de condemnar sa cisterna perquè sa brutor que em fan me fa tornar s’aigo dolenta» «Jo te deixaré sa gàbia i veuràs com no en tendràs». Quedam així.
«De totes les maneres» és na Bet Malossa qui intervé «ara no és com abans amb sos animals. Jo tenc uns moixos des veïnat que venen al meu corral a cagar, els volia pegar un tro, però vaig trobar un amic meu que és misser i me va dir: ‘de cap manera, no toquis els moixos, abans, mata sa madona! Que vendran els animalistes i no te’n sortiràs mai més!». «Alerta amb sa crueltat animal, ara a una bèstia junyida no la podríem deixar a n’es sol...» «Bet! Que vols taronges?» l’escomet na Francina Cala «I... ara no sé que t’he de dir». Respon na Francina: «Que vol dir? O si, o no! O en vull o no en vull! No te volta de fulla! I parlant d’animals», diu fregant-se les manes plenes de cascarrulles: «Avui he de fer frit de senyals de porcells sanats». «Aggghh!!», pens, però no dic res.
El capellà Don Toni Vallmitja era molt de fer els comptes als seus feligresos. Un dia s’encarà amb en Miquel Cloc: «I ara... Miquel, que m’han dit que t’entens amb una cosina de la teva dona...» «A mi, don Toni», li contestà en Miquel, «me digueren que vostè se tirava sa criada i no m’ho he cregut mai». Ai! Tots els de Can Cloc tenen una llengua reconsagrada. «Poc i rovegat de rata! Don Toni, i ara no troba que això és el món al s’enrevés! Pareix que jo venc de casa de senyors i vostè pareix que ve d’una pleta».
En Biel Bielí treu el fems. «Ara, Climent, per sa televisió deien que la reina d’Espanya no sé que te al peu, vatuadeu! Si és un ull de poll que s’hi doni pedra tosca! D’ençà que estic jubilat no sé mai quin dia me trob, sé quin dia és per lo que he de treure al fems. Envasos: és dilluns, rebuig: és dimarts... i així».
Me’n vaig a jeure d’hora. En el turó de davant hi ha dos pins enormes que resisteixen cada any l’embranzida de la processionària, un d’ells amb una heura que li puja pel tronc. Anit un rossinyol hi ha cantat tota la nit, amb el contrapunt, a la llunyania, d’un mussol:
«Dalt sa muntanya més alta / hi ha un romaní florit / i a les dotze de sa nit / hi ha un rossinyol que canta».
De matí me despert amb preocupacions més prosaiques, sonen les campanes, és toc de mort, un suïcidi a una família propera.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
L'univers rural que descriu, absolutament fascinant, si l'ubicàs a Nigèria o a Vietnam el trobaria igual de versemblant. I això que jo em vaig criar a un poble de Mallorca. Interessantíssim