TW
1

Balears és una potència turística de primer nivell. Si volem mantenir aquest lideratge tothom diu que el camí és la qualitat i no la quantitat. Existeix una sensació general que hem superat els límits, que l’activitat turística genera una saturació i una pèrdua de qualitat de vida indesitjable i, per tant, és l’hora de corregir els excessos. És l’hora de tornar a una mesura i a un equilibri. Era ben hora que aquest fos el relat dominant perquè no és sostenible ni el nostre creixement poblacional ni el nostre creixement turístic. Molt se’n parla aquest dies de tot plegat, i és bo i necessari que se’n xerri.

Lògicament que no es tracta d’anar en contra del turisme com a principal motor econòmic d’aquesta terra. Es tracta de dimensionar-ho de manera adequada. No es tracta de cercar culpables. I massa sovint fa la impressió que alguns es volen instal·lar en la simplificació consistent en que només hi ha un culpable que és el lloguer turístic. Les coses són molt més complexes. Els temps d’estada s’han reduït per això necessitam més turistes per les mateixes pernoctacions. Els turistes ja no queden tancats als hotels sinó que surten i es passegen més enllà de la zona turística. Si la temporada s’allarga els turistes s’escampen perquè no es concentren a les platges. Les noves tecnologies són una realitat que ho trastoca tot, també el turisme. No només col·lapsen els turistes també una població que augmenta de forma exponencial. La inspecció i sanció també ha de trobar vies contra l’activitat il·legal en que a excepció de l’habitatge tots els altres elements estan o es fan a l’estranger. Tots els centres de les ciutats d’èxit del món, hi hagi més turisme o manco, viuen processos d’encariment i canvi d’habitants...

Les Balears han de tenir un model turístic total. Un model on han de poder conviure dins els límits que s’estableixin les diferents ofertes, sobretot, l’hotelera i la del lloguer turístic. No ha d’haver un increment de places, ha d’haver una reducció de places. I aquest objectiu només es pot assolir si es fa des del consens, la continuïtat i la contribució equitativa de tothom. Difícilment es pot assolir si es fa anant uns contra uns altres, o si es vol fer només damunt les esquenes d’uns i no damunt les esquenes de tots, o si cada quatre anys es canvien les polítiques, o si es diu una cosa i es fa la contrària. Un objectiu que s’ha d’aconseguir des de l’incentiu i la generació de les condicions de transformació i reconversió i no simplement des de la imposició o la prohibició. Un objectiu en que només s’avançarà des del realisme i no des de postures maximalistes.

Els mecanismes per reduir places poden ser diversos. La intervenció pública a través de la compra d’establiments obsolets n’és un. Però els dos grans mecanisme són: el canvi d’ús i l’intercanvi de places.

El canvi d’ús ha de dur a la desaparició de les places del mercat passant edificis hotelers a altres usos. Ens sobren places i necessitam habitatges. Perquè els propietaris vulguin anar endavant en el canvi d’ús ho hem de fer fàcil i atractiu, no ho hem de convertir en una carrera d’obstacles inassumibles i antieconòmics.

L’intercanvi de places passa perquè totes les places siguin patrimoni dels seus propietaris, les puguin intercanviar i qui vulgui dur a terme una nova activitat turística n’hagi d’adquirir no l’equivalent de les que vulgui tenir sinó un número superior (un percentatge suplementari) a fi i efecte que es vagin eliminant.

I tot plegat dins un context de contenció de la pressió urbanística. No és incoherent legalitzar cases, perquè efectivament ja existeixen. Si que és incoherent permetre construir-ne de noves a zones que més valdria preservar si ens creim de veres això de la saturació...