Subúrbia

Després de la victòria aliada a la II Guerra Mundial, els EUA es convertiren en la gran potència occidental: passaren a tenir l'hegemonia política i cultural, és a dir, ostentaven el poder que regia la vida de tots els occidentals i podien fabricar els referents i l'imaginari que tots els occidentals assumien i cobejaven. Això és l'autèntic poder (armes nuclears i Hollywood, novel·les genials i un estil de vida envejable): això tenien els EUA, això eren. Dins aquest imaginari americà, els suburbs –és a dir, els barris residencials benestants als afores de les ciutats– ocupaven un lloc protagonista. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedica ara al tema una exposició enorme i magnífica, titulada Subúrbia. Val molt la pena de visitar-la. Un punt fort de l'exposició és com mostra els suburbis tractats a través de la literatura i el cinema, des dels contes de John Cheever i les novel·les de John Updike i Richard Ford fins a les pel·lícules de Todd Solondz, plenes de personatges infeliços que voldrien ser feliços. La qüestió de la felicitat, en aquest sentit, és molt més troncal en la cultura nord-americana que en l'europea. És una troncalitat que té el seu origen ètico-polític en la mateixa Declaració d'Independència Americana, en què es diu que «tots els homes són creats iguals» i que tenen una sèrie de «drets inalienables», entre els quals «hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat». En relació a tot això, diria que els suburbis americans poden ser interpretats com una versió moderna, capitalista i més o menys democràtica de la shining city upon a hill (la ciutat brillant dalt del turó) dels puritans, és a dir, un lloc que no només és virtuós pel que és i per aquells que hi viuen sinó que exerceix de model i de far exemplar per aquells que no hi viuen i que hi voldrien viure. O així és com sembla que es varen concebre i publicitar els primers suburbis. Però, és clar, després la vida va com va, i allò que havia de ser modèlic i preciós resulta que no ho és. Precisament, la literatura i el cinema demostren que els suburbis americans –igual que tants altres espais residencials prometedors arreu del planeta–, en principi tan idíl·lics, poden acabar sent tot el contrari: no tan sols no són un lloc on tothom és virtuós sinó que són un lloc on hi nien i hi proliferen la melancolia, la frustració, l'horror, la mediocritat, la soledat i la derrota.