El paraigua de la castanyera

El Partit Popular, concretament la guingueta de les Illes Balears, ha trobat en Vox un esplèndid paraigua de castanyera. Vull dir que ja pot ploure granat que la ruixada no esquitxarà les sabates de cap dels seus dirigents. Repareu en les passades eleccions europees. Un any de govern, que sempre desgasta, no els ha fet perdre ni un vot. I és que la culpa de les agressions que perpetren els populars en el camp de la cultura o del territori o de tantes altres matèries és sempre de l’altre. És a dir, de Vox. Fins al punt que una part substancial de l’opinió activa, i indubtablement indignada amb les polítiques de passar el corró sobre les qüestions més sensibles, està predisposada a creure-s’ho. Què la presidenta Prohens prescindeix de l’article formal en els parlaments institucionals? És cert. Encara que probablement no pretén regionalitzar la llengua, sinó que es limita a fer una picada d’ullet als seus socis de legislatura. Que el conseller Vera s’entesta a validar el pla d’elecció de llengua amb una manifesta i absoluta oposició dels pedagogs...? I tant. Però culpem a Vox. Fem-ho igualment amb la creació de l’anomenada Oficina de Garantia de Llibertat Lingüística. La culpa és de Vox. I continuem. Què passa amb la derogació de la Llei de Memòria...? Doncs que el Partit Popular està segrestat per l’extrema dreta i no té més remei que complaure-la. I així...! Observem el camí tort de l’Ajuntament de Palma. O el de Calvià, amb un brillantíssim Juan Antonio Amengual, d’alcalde, el mateix que ha substituït el Sant Jordi del llibre i les roses pel Saint George de les cerveses... I què en diem del Consell de Mallorca? Tot allò d’esperpèntic que s’ha fet des de la institució (i és molt!) cal atribuir-ho a la necessitat de satisfer el patrioterisme anecdòtic del tàndem Gili&Gil. El clam del carrer es limita, massa sovint, a fer veure als conservadors que el pacte amb Vox els obliga a actuar contra els seus principis, suposadament regionalistes. I realment és així? Ni en somnis! Tanta culpa té el qui mata la cabra com el qui li té la garra. Endemés, totes les decisions de desafecció al país porten la signatura d’algun alt càrrec del Pepé. L’activisme de Vox no pretén altra cosa que no sigui crispar la vida parlamentària i acréixer la inquietud social. La seva aportació a la present legislatura, ja ho hem dit, és fer de paraigua de la senyora Prohens i d’altres responsables de la gestió pública perquè puguin fer i desfer (més aviat desfer) sense mullar-se. De manera que ens ha de deixar necessàriament estorats el fet de veure com les veus més crítiques preguen als conservadors que es decideixin a partir peres amb Vox. Déu, quina fal·lera! Com poden fer-ho si s’assemblen com dues gotes d’aigua...? Mireu més enllà de la Mediterrània. Quina diferència hi ha entre els discursos guerra-civilistes de Feijóo i d’Abascal? O entre els d’Ayuso i Rocío Monasterio...? Cap. El llop muda les dents, però no els pensaments. Tinguem-ho present. Que els electors conservadors afirmen estimar llengua, cultura, paisatge, gent ...? Doncs que ho demostrin. La dreta francesa acaba d’ensenyar-los com es fa. Ciotti ha estat repudiat per la seva aproximació a Marine Le Pen. Si els conservadors d’aquí tinguessin en tan alta consideració els valors democràtics, la presidenta Prohens ja estaria de tornada a Campos, badocant a la finestra.