Turisme i sostenibilitat cultural

Un any després, en plena alarma social per la saturació que genera el monoconreu turístic, sembla que el Govern s’ha vist forçat a gesticular i convocar una Mesa amb els agents socials per trobar una alternativa a una situació que apunta al col·lapse. El diàleg sempre és positiu, però quan es planeja amb l’exclusió d’una part rellevant de la societat illenca, com ha succeït amb el cas de l’Obra Cultural Balear, la cosa comença a perdre credibilitat i destapa les intencions cosmètiques dels poders econòmics i ideològics que s’amaguen darrera l’actual majoria.

El que ens estam jugant és el model de país que volem, i quan deim de país ens referim a tots els seus vessants. La sostenibilitat ha de ser econòmica, social i territorial o ambiental, però també cultural i lingüística, perquè sinó no hi ha país i projecte de convivència compartit. Els canvis demogràfics que ha comportat la indústria del turisme no tant sols han desbordat totes les nostres infraestructures, sinó que han posat en perill la continuïtat de la mallorquinitat si no s’adopten mesures integradores dels nouvinguts. Si no som conscients que qui no té necessitat d’integrar-se no s’integra i ens desintegra com a poble és que no hem entès res.

La sostenibilitat exigeix posar límits, però també saber gestionar el que ja es té sinó volem morir d’èxit. Amb les coses de menjar no s’hi juga, però la gent ja està farta perquè els illencs cada vegada tenim una part més petita de la menjadora i ens sentim més irrellevants en el nostre propi territori. Una Conselleria de Turisme i Cultura hauria d’haver sabut unir aquests dos aspectes, però els governants autonòmics, siguin d’un color o de l’altre, no han demostrat tenir visió de país referent en aquestes illes. La seva visió de país és la d’una Espanya que omple les seves buidors territorials i econòmiques amb els excessos d’un turisme desbocat. I el perill és tenir una Obra Cultural Balear a la Mesa que posi el dit a la nafra.