Josep M. LlauradóPalma04/07/24 0:30
TW
0

L’Eurocopa (de furbo) ha retornat, com fan aquests esdeveniments, la mística dels himnes nacionals, i millor escoltar-los vora la gespa que en festetes oficials o, pitjor, cridant a alguna batalla. S’opta per versions curtes perquè la FIFA els limita a 90 segons i la gent no està per murgues, i per això perdem la dispersió de les lletres. Un locutor comentà en el partit que acomiadà a Dinamarca que el seu himne no predisposa a la lluita (la lletra neix d’un tema d’Horaci, canta «un bell país on creixen els boscos de faigs» i en promet la supervivència «mentre es reflecteixi el faig sobre la cresta de l’ona»), i és clar que no té res a fer davant del crit «A les armes, ciutadans! (...) Que una sang impura abeuri els nostres solcs!» que brama La marsellesa o, mira per on, els càndids portuguesos, que canten «Els raigs de l’aurora (que són com) besades de mare» per acabar convocant-se «A les armes! A les armes!».

Caldria esbrinar, i que no s’hi posi la UEFA ni la FIFA, quins himnes inclouen esments més o manco vistosos a la violència. El de Geòrgia, per exemple, no en diu res, però la lletra (en abkhaz) s’ha entès des del 2004, quan s’adoptà, com un insult als russos; el d’Hongria és pacífic i curtet, però recull tota una història de clams contra l’opressió; i el d’Itàlia, qui ho diria, no diu res violent però avisa que «Estam llestos per la mort» (cosa que s’hauria de veure...). També n’hi ha de clarament pacífics: el suís és un cant d’església (en quatre llengües, naturalment); el romanès esmenta Déu i els capellans (tot i que crida «Vida en llibertat o mort!»); el serbi, inusitadament plàcid, anomena tant a Déu com al dimoni; el belga (amb versions en francès, neerlandès i alemany) quedà pacífic després de treure-hi les frases bel·licoses contra els reis dels Països Baixos; o el d’Escòcia, que sense ser oficial recorda els que resistiren «l’exèrcit de l’orgullós Eduard (II, anglès) i l’engegaren a ca seva, a pensar-s’ho de bell nou». Alemanya aprofita una melodia de Haydn, poca broma, i Àustria un tema d’un contemporani de Mozart, i el turc canta «Qui podria ser tan boig per posar-me unes cadenes? Em sorprendria!». En tots casos, un exemple més que l’esport ja ve mesclat de casa amb la política.