Paraules màgiques

Melquiades no ho sabia, però era un geni de la política. L’espectacle al que ens tenen acostumats els dirigents estatals, així com els seus replicants locals, semblen sortits directament d’un d’aquests tutorials. El relat del discurs polític s’ha independitzat de la realitat, dels problemes de la gent i de la confrontació de propostes que en democràcia representen el pluralisme. Més que oferir alternatives constructives, els gabinets de comunicació dels partits polítics estan obsessionats en trobar les paraules màgiques que els seus dirigents, tal qual lloros, hauran de repetir per guanyar aquest festival i abatre els adversaris. Total, l’audiència vol espectacle, i no fer-ho és no estar a l’alçada.

El patrioterisme és l’estil de moda a Espanya. De fet, sembla que és un clàssic difícil de superar perquè encén l’ànima de l’audiència i tapa les preocupacions reals de la seva vida quotidiana. Les paraules màgiques que fan servir generalment són les mateixes; encara que pareix que tenen significats distints, fins i tot contraposats, quan surten de la boca d’uns o altres. Però, com cantava Joan Manuel Serrat, «cada loco con su tema»; i aquí cada intèrpret disposa d’unes paraules pròpies que invoquen la seva suposada ideologia ancestral, conjurant l’excitació màxima dels seus parroquians. Els populars van de durs i víctimes alhora, mentre que els socialistes adopten el rol de poli bo; la resta, simplement, apugen el volum argumental de PSOE i PP fins a l’estridència; per contra, els nacionalistes perifèrics, entonen el discurs del ‘querer y no poder’ davant d’un Estat monolític. Al final, les paraules màgiques esgoten perquè estam cansats de sentir sempre el mateix i que res canviï.