Avui, un 18 de juliol

Avui, 18 de juliol. Recapitulem: homenatge a Bernanos en el Grand Hotel; berenar en el jardí del consolat francès, a la barriada de Son Alegre, presidit pel consol, monsieur Flandin; reunions a cases particulars i sagristies i casernes, on molts de futurs criminals esperaran la matinada amb les ungles groguenques de Nogat. A mitja tarda, el marquès de Zayas, oficialment pres a ses Illetes, ja era a casa seva, en el carrer de Can Ribera. Fins allà va desplaçar-se René Flandin en el Fiat del poeta Guillem Colom. El poeta afirma que la gent passejava confiadament, feia plans per al cap de setmana. Tanmateix, la casa del carrer de Can Ribera s’havia convertit en un magatzem d’armes. Ho afirma un altre escriptor, el militar i falangista Miquel Villalonga. A les negres de nit, el capità Feliu Blanes s’encarregaria de la custòdia del Parc d’Artilleria. Pel que pogués ésser, els forrellats dels màusers havien estat emmagatzemats a un lloc segur que coneixia poca gent. Tanta cautela s’entén: si el governador civil, Antonio Espina, arriba a donar l’ordre d’armar el poble no hauria disposat d’armes en condicions. S’ho tenien tot pensat i repensat, els colpistes. La primera norma d’una involució violenta passa per no moure un dit fins tenir la seguretat que el poble fretura de recursos per a tornar-s’hi. Sols aleshores es poden emplaçar dos canons apuntant la Casa del Poble i afirmar que en veure’ls, tal com ho va fer la premsa del moment, «los tíos se tiraban de cabeza por las ventanas». En fi...! Aquesta escena va tenir lloc el diumenge, dia 19, i el dilluns, que era Santa Margalida, el crim ja s’ensenyoria de Mallorca. Miquel Villalonga ho explicaria: «Clareaba el día (···) pudimos oír misa (···) Marchamos a Comandancia Militar con las pistolas desenfundadas». Miquel Ferrà és l’intel·lectual mallorquí que, des d’unes pregones conviccions cristianes, va saber preveure el dol que se’n derivaria d’aquell 18 de juliol. Alguns mesos abans, en un article publicat en el Sóller, es lamenta del fet que una part de l’Església hagi donat l’esquena als treballadors. Es titula A la claror dels incendis i expressa la indignació i tristesa que sent per la crema de temples i centres religiosos. Tanmateix no s’està d’afirmar que «als ulls del poble que s’anava apartant de l’Església, aquesta ha aparegut solidarisada amb la classe dirigent i amb la gent rica (···), essent fins al darrer moment el puntal de la monarquia, de la dictadura, de totes les institucions impopulars que queien de corcades». Ferrà escriu pensant, sobretot, en Barcelona, on treballava de bibliotecari. A Mallorca no hi havia un grau tan alt de crispació social. Això no fou impediment perquè els carrers s’omplissin de depredadors de la dignitat pública. Tot va començar tal dia com avui. Entorn de les nou del matí una cinquantena de fusells apuntaven les portes de Cort. Quan els municipals de servei les obriren, «el capitán Fuster salió disparado escaleras arriba» i va trobar els despatxos buits, no hi era l’alcalde. L’oficial referenciat era Antoni Fuster Rossinyol. Tota la gent que va fer de les armes raó i que apareix en aquest article té a veure amb la noblesa. No és un detall anecdòtic. Altrament cal recordar-los, no sols pel paper individual que jugaren, sinó per la implicació de la classe alta en el cop d’Estat. La història oblida. La memòria no.