Auge i desprestigi d’un nom

L’Ajuntament d’Esporles ha decidit retirar el títol de Fill Il·lustre de la localitat a qui en va ésser rector, el reverend Mateu Tugores Maimó (Felanitx, 1870-Esporles,1953). El motiu...? Se’l relaciona amb l’elaboració de llistes d’esquerrans o d’allò que se’n deia desafectos al régimen que anaven a parar a mans de la Guàrdia Civil, del Govern Civil o de l’exèrcit. En els mesos següents d’aquell 18 de juliol, i no cal dir que em refereixo al de 1936, assassinaren catorze esporlerins i molts d’altres varen ésser empresonats. També s’il·legalitzaren les associacions culturals i sindicals, va clausurar-se la Casa del Poble, construïda en un solar que havia donat Alexandre Jaume... Desconec quina va ésser la responsabilitat del rector Tugores en tot plegat, però és evident que en aquelles localitats on el clergues van procurar no afegir llenya al foc, com és el cas de Valldemossa, la repressió no va adquirir la magnitud d’altres. A la postguerra els crims es silenciaren, les cunetes feren de tomba. Tanmateix, en cap moment va deixar de parlar-se’n, encara que fos sotto voce, de tot allò de tràgic que havia succeït a Esporles. Anys enrere (força dècades enrere) vaig demanar-ne clarícies al rector d’aleshores, mossèn Alonso Albertí, i em va negar, amb escarafalls de sorpresa i d’indignació, la suposada llegenda negra que envoltava el rector Tugores. No vaig insistir-hi gaire, perquè era evident que no en trauria trellat. La imatge oficial del rector Tugores és alcoveriana: vigorós i actiu; ferm en la defensa d’uns postulats socials conservadors, paladí d’una església infal·lible, defensor de tradicions i costums. Va ésser corresponsal del Diccionari a Esporles, de manera que alguna cosa li devem. El rector Tugores era un seguidor entusiàstic de les propostes educatives d’Andrés Manjón i, per tant, un admirador de les Escuelas del Ave María. Els estudiosos de la gestió pedagògica de Manjón en destaquen l’interès per les fórmules innovadores i la voluntat d’oferir una escola als nens desvalguts o d’ètnies marginades com és el cas dels gitanos. Tanmateix, defensava un patriotisme intransigent i exaltat, fins al punt que considerava espanyolisme i catolicisme part d’un mateix ordre moral. Probablement el rector Tugores compartia aquests ideals. Com també ho feien mossèn Alcover o mossèn Clar. O el canonge Rotger, i molts d’altres clergues de l’època. És inevitable demanar-nos com s’ho feien, tots ells, per estimar tant i tant la llengua dels avis i alhora sentir-se part d’una pàtria que la menyspreava. En fi...! mai no ho sabrem. El rector Tugores va crear l’escola parroquial, va promoure la protecció de l’ermita de Maristella quan l’abandonaren els carmelites... El nomenament de Fill Il·lustre va produir-se el diumenge 27 de juliol de 1924 i l’exposició de mèrits va fer-la Llorenç Riber, a l’entremig d’un àpat opípar i d’una becerrada. El batlle era Miquel Llinàs, un primoriverista. Al cap d’uns anys vindria la República i la hostilitat del rector Tugores vers les esquerres va ésser constant. Ja sabem la resta: va produir-se el cop d’Estat i la repressió, l’esfondrament de tota ètica, les delacions, els assassinats... En la biografia del rector Tugores els anys de la guerra quedaren entre parèntesis, en blanc. La memòria col·lectiva, un segle després, s’ha encarregat d’escriure-hi l’incís corresponent.