Reflexió en fred

És cert que els canvis demogràfics i l’estructura mediàtica espanyola no ho posen gens fàcil als partits que no són d’àmbit i credo estatal. Tot i així, l’esquerra sobiranista ha sabut teixir un discurs ideològic que disposa d’un entorn estable entre la població autòctona i la nouvinguda amb vocació d’integrar-se. Amb la modulació que és vulgui, Més ha encarat des d’una perspectiva illenca el problema nacional de front, i això li ha donat credibilitat i solidesa. Fins i tot l’ha immunitzat a l’hora d’assolir determinats pactes per accedir al Congrés, tot i generar algunes decepcions entre els sectors més ortodoxos.
Per la seva part, l’opció del nacionalisme transversal, no ha acabat de clarificar el seu espai i s’ha mogut més en les aigües d’un regionalisme asèptic que l’ha desprotegit davant d’un PP oportunista. Embolcallats en la gestió municipal, com a reclam principal, no n’hi ha prou per ser un partit de referència. Les estructures polítiques que aspiren a ser quelcom més que una agrupació local han de ser valentes i disposar d’un relat potent, capaç de qüestionar l’statu quo actual per crear i liderar un imaginari basat en allò que ens defineix com a poble. Pensar en un futur autocentrat en aquestes illes és creure en un projecte de país propi, que administri els seus recursos i garanteixi el benestar de la seva gent i tots els elements que el configuren, des de l’economia al territori, passant per la llengua, la cultura i la cohesió social.

Per a Més o El Pi no n’hi ha prou en fer de simples gestors institucionals per no quedar estancats o caure en la irrellevància. És fonamental il·lusionar la gent en una nova idea de país, però també de nació compartida, que ens permeti unir esforços amb els territoris germans que patim els mateixos greuges i aspiram a la mateixa plenitud com a poble, per ser més forts i respectats. El règim del 78 ja ha estat superat i canviar de paradigma és una necessitat.