Immaterial

Si ja és delicada la tasca de restaurar bens històrics, molt més ho és encarar-se a aquelles manifestacions d’aquest àmbit però que es defineixen per ser immaterials. Front a la natura matèrica dels primers, les societats generen festivitats, valors, creences, actuacions, gestos... i si voleu, també càntics, sons... Es tracta d’expressions contràries a qualsevol objecte tangible. I ambdues vies són part essencial de la configuració del poble; altra vegada, el patrimoni històric com a definidor de la col·lectivitat. Al marge de tota previsió, m’he vist participant en tasques que han tengut a veure amb l’estudi i la difusió d’aquest apartat cultural. De resultes d’anys de feina, puc constatar –sense pretendre fer una diagnosi completa– que són diversos els elements que perjudiquen la continuïtat de les festes d’antigor tal i com les coneixem –posem per cas–, deixant de banda les causes que en el passat conduïren a la seva pèrdua o declivi. Parlem del present. Per exemple, la desídia tant institucional com ciutadana; aquella deixadesa que sense alarma veu morir o desvirtuar els fenòmens festius. Clarament, es correspon amb una irresponsabilitat flagrant, al marge del grau de consciència. Llavors, la ignorància vergonyosa de no tenir a l’abast la informació històrica. Normalment, aquest coneixement ocupa un lloc secundari en l’exercici de la gestió pública i privada del patrimoni; una actitud que contradiu lleis i reglaments proteccionistes. Hi podem sumar la burla o el menyspreu que massa sovint es detecta a Mallorca sobre el treball intel·lectual i investigador i que podria servir de guia. Una excessiva intervenció institucional –que amaga intencionalitat política, no siguem ingenus– és contraproduent. Amb tot, una part de la solució passa per llegir les resolucions de la Unesco sobre el tema i fiar-ho tot al prestigi; no a modes volanderes de vanaglòria.