En la mort de Vives Campomar

El passat 3 d’agost, va morir a Maó el pintor i gravador Josep Vives Campomar, fill de Joan Vives Llull. Tant pare com fill han estat fonamentals per a l’enriquiment, la vitalitat i el rigor del panorama artístic de l’illa de Menorca i del conjunt de les Balears. Nat a Maó el 1940, Vives Campomar s’inscriu de ple en la nodrida, essencial i sovint injustament menystinguda genealogia d’artistes que durant el segle XX i durant el que duim de segle XXI han fet feina sempre de manera personal però igualment sempre a partir de temes tradicionals i/o en gèneres considerats clàssics. En conseqüència, Vives Campomar també va haver de sobreposar-se, al llarg de la seva extensa trajectòria, a diversos moments en què els que remenaven les cireres dins el món de l’art tenien una visió estreta, obtusa i sectària del que era modern i del que no ho era, del que era valuós i del que no ho era. Tant se val: el que compta és que, a pesar de tot, ell va fer sempre el seu camí, a la seva manera, segons el que volia o li venia de gust, segons el que creia que li pertocava de fer. Naturalment, tot això tampoc no és una garantia d’haver fet una obra d’una gran qualitat, però sí que és una garantia de valor o d’integritat íntima, en el sentit de no haver-se deixat seduir, o ni tan sols temptar, per les sirenes de la impostura. Sigui com sigui, en el cas de Vives Campomar sí que aquesta integritat íntima va anar de la mà de la qualitat plàstica: tant els seus olis sobre tela com els seus gravats a l’aiguafort o els seus dibuixos, en els quals predominen els bodegons –en interior o bé davant paisatges–, les marines i els paisatges de port, així com els retrats de figures femenines, representen la concreció consistent d’una mirada personal, d’un estil meticulós i sòlid. Vives va pintar motivat per un afany de realitat –li interessaven les coses més modestes i familiars: els bòtils, els pinzells, els diaris vells, els llibres antics, les vistes sobre el port de Maó...–, però no és gens exacte parlar de realisme. Vives no va pretendre capturar la realitat sinó que volia dialogar-hi plàsticament, trobar el punt intermedi entre la reproducció fidel d’uns racons de la realitat i l’apropiació plàstica, la reconversió artística, d’uns simples objectes quotidians en una composició creativament significativa, sovint plena de vibració, quasi d’angoixa. Vives Campomar va ser un artista dels bons.