Mateu MorroPalma17/08/24 0:30
TW
2

El pacte que ha duit a l’elecció del nou president de la Generalitat de Catalunya recorda, en certs aspectes, el tripartit que va dur Pasqual Maragall a la presidència l’any 2003. L’acord d’investidura signat entre el PSC i ERC estableix unes premisses generals que, reconeixent les distàncies que separen les dues formacions, manifesten que volen facilitar una trobada entre el federalisme i l’independentisme d’esquerres per guanyar més sobirania a partir del consens dins la societat catalana, l’impuls a un sistema de finançament singular, el reforç del reconeixement nacional de Catalunya i la continuïtat de les polítiques públiques al servei dels ciutadans. Cal recordar, però, que va ser el fracàs a l’hora de dur a terme les polítiques acordades pel primer tripartit, bloquejades entre altres coses per la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, allò que va determinar la legítima gestació d’una temptativa de trobar una sortida al bloqueig per la via de la lliure determinació democràtica. I ara, els entrebancs per a fer avortar qualsevol via d’ampliació del marc autonòmic vigent, sigui o no en una perspectiva federal, poden ser majors que els que hi havia el 2003. Basta veure el comportament dels jutges que es neguen a aplicar la llei d’amnistia. Però, tot i l’amenaça d’aquesta mar remoguda pels radicalismes de la dreta, els acords subscrits situen la política catalana en una perspectiva d’avanç, com a mínim sobre el paper, que es vol basar en un ampli consens social per fer possible una millora de l’autogovern.

Tot això no pot ser dolent per a les Illes Balears ni per cap comunitat autònoma. La demanda d’un finançament singular en la perspectiva de la plena sobirania fiscal, no tan sols no tanca cap porta sinó que n’obre, sempre i quan la ciutadania i els responsables polítics de les Illes Balears siguin conscients que aquesta també és una via justa i necessària per resoldre els greus problemes de les illes. Encara que en el nostre cas la balança fiscal amb l’estat és molt pitjor que l’existent a Catalunya. El meu dubte és si l’estat espanyol és capaç de repensar-se des d’un punt de vista liberal, pluralista, que permeti reconèixer la diversitat nacional i adoptar mesures federalitzadores. Tendrà Salvador Illa el mateix destí que Pasqual Maragall? Es toparà amb els mateixos murs o ja no provarà de superar-los? Serà capaç Sánchez de trencar amb els forts ressorts conservadors presents dins el PSOE i fer front alhora a les diverses brigades patriòtiques mobilitzades contra ell? D’altra banda, sembla que els insults, la judicialització, la desqualificació i la criminalització dels adversaris polítics, són la norma en la política espanyola. Però totes aquestes realitats i dificultats no lleven gens d’interès als esforços per situar enmig de l’escenari punts d’acord, fruit del diàleg, que són els únics que ens poden dur a bon port.