Les indústries de la depressió i de la felicitat

El meu psiquiatre m’ho té ben dit: «No t’enrollis tant en pensar si ets o no feliç! Viu i gaudeix de les petites coses! No existeix la felicitat permanent!» Dec formar part d’aquest món carregat de persones deprimides que corr paral·lel al de la gent que vol ser feliç. Entre pastilles, sessions de psicoanàlisi i cursets per a aprendre a no estar trist hi deix mitja vida. Llegesc al New York Times que fa cent anys la gent era ansiosa o neuròtica, però no deprimida. La depressió avui és per tot i l’insomni, la desgana, la baixa energia o la disminució de to vital són atribuïts a un problema químic en el cervell. Les companyies de drogues van manufacturar la idea d’aquesta malaltia i de la seva cura, al mateix temps: la creació de la depressió és la pedra angular d’un negoci molt rendible. La indústria farmacèutica, a través de la venda d’ansiolítics i d’antidepressius, ens modifica i normativitza el comportament, suprimeix els símptomes sense canviar la condició del nostre estat mental i, a la vegada, ens crea dependència dels tractaments. Som ja part d’un món d’autòmats empastillats!
A la vegada va creixent la ‘indústria de la felicitat’, que mou milers de milions d’euros, i que afirma que pot modelar els individus, com un servidor de vostès, i fer d’ells criatures capaces d’oposar resistència als seus sentiments negatius, de traure el millor partit de si mateixos controlant els seus pensaments derrotistes. Ho conten a Happycràcia, Edgar Cabanas i Eva Illouz. En menys d’una dècada, la quantitat i l’impacte de la investigació acadèmica sobre la felicitat i el benestar subjectiu, les fortaleses i virtuts del caràcter, les emocions positives, l’autenticitat, el creixement personal, l’optimisme o la resiliència, s’han multiplicat. L’extraordinari èxit de la ‘psicologia positiva’ ha vençut finalment l’escepticisme inicial amb el qual es va acollir l’estudi ‘científic’ de la felicitat. Conceptes com l’optimisme, el pensament positiu, l’esperança, que al principi despertaven suspicàcies per considerar-los ‘autoajuda’, han passat a ser creïbles i legítims. Tota l’esfera no acadèmica de professionals «psi» que s’havien fet un lloc en el mercat terapèutic -autors de llibres d’autoajuda, especialistes del coaching, conferenciants motivacionals...- han tret partit de la situació. Dedicats a promoure uns certs estils de vida i uns hàbits emocionals, aquests «mediadors culturals» van mostrar sempre especial interès per el desenvolupament personal o el poder de la ment sobre el cos i per com aplicar-lo als contextos de la salut, de l’educació, o... dels negocis. Mancaven de legitimitat científica, mesclant sense coherència la psicoanàlisi, el conductisme, la psiquiatria, l’ocultisme i l’espiritualitat, les neurociències o la saviesa oriental.