Responsabilitat fiscal i democràcia

Tenim motius per pensar que el dèficit fiscal a les Balears no fa més que pujar any darrera any. Les úniques dades publicades mostren que el 1995 la balança fiscal (la diferència entre el que cobra l’estat i el que torna a les illes) va ser de -2.573 milions d’euros, i que el 2005 ja era de -3.887 milions (en euros constants). Això representa que a cada habitant de les Balears se li sostreuen cada any uns 4.000 € sense res a canvi. El drenatge de recursos econòmics sols per aquesta via representava el 17 % del PIB balear. Més enllà dels diferents mètodes de calcular les balances fiscals hi ha unanimitat en què les comunitats autònomes que aporten més són les que tenen més pocs recursos per habitant i que les Balears lideren el grup de les més perjudicades. El cas balear és únic entre les regions europees, sense que existeixi res consemblant ni en els països més centralitzats. I una comunitat que és privada dels seus recursos d’aquesta manera no pot assegurar uns serveis i unes infraestructures adequades a les necessitats de la població, i molt menys pot fer front a una reorientació del seu model econòmic i territorial.

La situació de Catalunya és semblant, però no tan desfavorable. El dèficit a Catalunya representa el 9,6 % del seu PIB, lluny del 17 % balear. El cas de Madrid no és comparable, ja que els efectes de la hipercapitalitat el converteixen en un voraç col·lector de recursos que causa el buidat d’extenses regions espanyoles (la España vaciada) a més de deglutir bona part de l’extracció fiscal duita a terme a indrets com les Balears. La proposta que va fer el president Aragonès, represa en les negociacions entre ERC i el PSC, es basava en la responsabilitat fiscal i en la cessió de la gestió del 100 % dels imposts generats a Catalunya (ara la Generalitat en recapta el 9 %). Els recursos quedarien on es generen i es pactaria una redistribució, que inclouria la transferència a l’estat per les despeses al seu càrrec i una quota de solidaritat. Cada comunitat podria optar per seguir en el règim comú o passar al de la de la cessió de tributs, sistemes que coexistirien amb el règim especial del País Basc i Navarra. Però serien poques les comunitats que optarien per la cessió de tributs, perquè el model té riscos: si cau la recaptació no es pot implorar a l’estat. Tampoc no són possibles en aquesta opció les polítiques irresponsables de baixar els imposts i que paguin els altres.

Es tracta idò d’una possibilitat oberta a totes les autonomies i que, a més a més, no representa una disminució del finançament de cap d’elles, ja que la major disponibilitat econòmica que reporta la plena responsabilitat fiscal té com a contrapartida un major equilibri entre els ingressos de l’estat i els de les comunitats autònomes. En els darrers deu anys l’estat ha incrementat un 90 % els seus ingressos i les comunitats autònomes sols un 41 %. La correcció del desequilibri implica un petit aprimament de l’estat però un guany en responsabilitat fiscal i sobirania. I, en definitiva, el model autonòmic és un model de transferència de competències, però també dels recursos necessaris per a finançar-les, cap a les entitats autònomes. D’aquí el caràcter estatutari, constitucional i democràtic de la proposta que està sobre la taula. És clar que concretar la reforma s’ha de fer a través de la modificació de les lleis que regulen el finançament autonòmic, procediment de resultat incert atesa la crispada vida política espanyola, però la dificultat del canvi no n’elimina la necessitat.