Per Ciutat, passejant amb un llibre amb Gay Talese

Palma és la ciutat d’Antoni Ferraggi, campió del món de carreres de caragol; de Lluïsa Vanderbilt, filla d’una holandesa i un palmesà, ella mateixa nascuda a s’Hort des Ca, campiona de beure cassalla amb aigua, una ‘paloma’; d’Andreu Vessagit, campió del món de seure al banc del ‘sinofós’: dos anys i mig sense moure’s.

«Les vibracions de Palma són molt ‘chill’ i et conviden a viure més lent» diu Paula Herrera, pintant unes sabatilles. Falsament, aparenta moviment, però és més bé una ciutat aturada. Si tanquen els ulls i els obren de cop, veuran com els seus habitants han quedat fossilitzats, sense moviment: demanant un quilo de patates al mercat de l’Olivar o fent la traveta a un turista que se pensava que podia anar amb calçons blancs per la plaça Gomila. Ciutat, plena d’apartaments que han comprat estrangers i que han decorat amb aquarel·les de palmeres i figueres de moro, per fer parèixer que són d’aquí, o anant a menjar frit al Celler Pagès o al restaurant Can Nofre.

Hi ha gent sense-sostre a la ciutat antiga, davall els ponts de l’autopista, organitzats com un quarter militar a barris de Ciutat. Alguns solen presumir dels seus tatuatges i de les seves gestes militars als exèrcits moderns del món, a Iraq, a Afganistan, a Ucraïna... solen ser rossos i amb molt de pèl pels braços, violents quan van sobris, i molt pacífics quan van beguts de vi Don Simón, en cartró.

Entre els qui saben més de Palma –a part de Gaspar Valero, Tomàs Vibot i Joan C. Palos– hi ha els conductors de galeres de cavalls, fan tantes voltes per Palma a la descoberta que ens aclareixen que la Llotja és una església catòlica. Molts de conductors de cotxes, en canvi, i malgrat els seus exàmens, solen ser ignorants, i molts d’ells, l’avantguarda del feixisme urbà. En els molls, mariners plens de tatuatges, estibadors amb els braços com els de Popeye, dones del món a l’espera dels mariners que venen d’El Cairo, pandilles de mossons que tornen de Menorca o grups de nines que tornen de Formentera de fer-se les hippies esbravades.

A les sis del dematí Ciutat és molt diferent que a les quatre. A les quatre encara hi trobarem trompetistes de cabaret, ballarines de Can Vallés que ja no existeix... En canvi a les sis canvia el decorat surten els agranadors amb enormes bufadores i les persones apressades a les que els fuig el bus. Obri la botigueta que despatxa panetets de troncs de xampinyó o el quiosc de les Minyones que, impertèrrit, continua com sempre, prop de Correus. En Saíto i n’Enriqueta del Bar Niàgara se n’anaren a viure a Zamora, lluny de Palma, per la humitat ambiental insuportable!

Palma té cent-mil gorrions, vint-mil coloms i tres-mil mèl·leres que constitueixen un parc ornitològic considerable, la seva densitat augmenta prop del local social del GOB i hi han vist una colla de milanes provant de rapinyar un perro caliente a un al·lot xinès que anava del braç de sa mare. «Les meves mans són una ciutat» deia Gregory Corso.

Cada dia, a la mateixa hora, les 11’20, baixa del bus 35 una senyora vestida de tuls transparents i amb els llavis mol pintats i les celles perfilades que va fins a Sant Nicolau, puja cap a La Pajarita i compra mig quilo de bombons farcits de trufa negra que se menja asseguda davall l’estàtua de D. Antoni Maura a la plaça de Mercat. L’enrevolten un grupet d’al·lotons multiculturals que saben que, quan ja no pot pus, deixa la bossa amb una càrrega significativa de dolços.

Na Catalina Maritoina i Cotens compareix puntualment al seu cap de cantó on fa mamades terapèutiques a homes desconsolats, de manera eficient, llançant seguidament la glopada a una pedra escopidora maltractada pel temps i els carruatges