Pere Antoni PonsPalma31/08/24 0:30
TW
2

Semblen dos fenòmens paral·lels però a la pràctica són ben bé el mateix: la lumpenització de les classes més modestes o populars; la proletarització o l’empobriment accelerat de la classe mitjana. Ja fa temps que hem arribat a un punt en què les classes més modestes, i en especial els seus fills, senten i pensen que el màxim a què poden aspirar és a anar tirant en el seu dia a dia, veure-les venir, conformar-se amb arribar a demà. Com que comproven que estudiar no serveix per a gaire, cada pic es prenen els estudis i la seva formació amb més indiferència; com que el món –la tele, els referents esportius, els ídols de les noves plataformes– no paren de bombardejar-los amb una visió del món que mescla amoralment la frivolitat hedonista i l’alarmisme apocalíptic, es deixen endur per un presentisme apàtic i desesperat; com que el futur laboral que se’ls obri al davant és inhòspit i negríssim, tampoc no veuen gaire sentit en creure’s segons quins discursos interessats del capitalisme sobre emprenedoria i altres mentides propagandístiques... Aquesta naturalització de la fatalitat i aquesta degradació de les expectatives, reforçades pels poders hegemònics i per les dinàmiques imperants, tenen efectes ideològics, culturals i ètics.

És evident que les classes populars del passat, ja fossin els pagesos de Campanet de fa cent cinquanta anys o els obrers amb un mínim de consciència de classe de la Palma de fa cent anys, vivien en mons que feien més sentit i tenien personalitats més formades. Antigament, els pagesos eren el producte d’una tradició, d’una cultura concreta i d’una visió del món integral en què tot (la natura, les institucions, els animals, les creences, la comunitat, els individus, la família) tenia un paper. Avui, tot això ha estat suplantat per Tele 5, l’esport i mitja dotzena de tik-tokers. El mateix val per a les classes mitjanes, amb la diferència crucial que els integrants de la classe mitjana gaudeixen de més benestar. És un benestar que se’ls aprima a marxes forçades, però: els preus estan tan disparats –el dels aliments, el de l’habitatge, el del dentista...– i els salaris estan tan estancats que només tenen garantit continuar sent classe mitjana els funcionaris o els que tenen propietats. Mentrestant, els més rics s’ho miren tot des d’unes altures cada vegada més injustament privilegiades i intocables.